diumenge, 22 de juny del 2014

Clotilde o Esmeralda?


Una trobada amb Isabel Segura, autora del llibre: Els viatges de Clotilde Cerdà, que ens desvela qui era Clotide Cerdà o Esmeralda Cervantes.

La Isabel Segura és historiadora, escriptora i investigadora en temes sobre feminisme. Va ser premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany, 1993 amb la Guia de dones de Barcelona


Com vas conèixer el personatge de Clotilde?

Ja fa alguns anys, molts anys, -la percepció del temps sempre és relativa-, vaig llegir un article de la Maria Aurèlia Capmany sobre Clotilde Cerdà i Bosch, més coneguda per Esmeralda Cervantes. Poc abans, o poc després, vaig llegir la biografia que Fabià Estapé va escriure sobre Ildefons Cerdà, autor del Pla d’Eixample de Barcelona, on hi dedicava unes quantes pàgines a la famosa i paradoxalment oblidada Clotilde Cerdà. Malgrat que, tot plegat, no eren més de 10 pàgines – van ser suficients per quedar atrapada per la Clotilde/Esmeralda.

Com pot ser què una dona, compositora, arpista, del segle XIX, que se la rifaven –en el millor sentit de la paraula- reis i reines, emperadors i emperadrius, sultans i sultanes, per tenir-la a la seva cort, fos tan desconeguda? 
 
En segon lloc. On carai s’amaguen els seus papers, les seves partitures?

Fins que un dia, de bon matí: 
 
-Ring, ring…. Joana Escobedo, secció manuscrits de la Biblioteca de Catalunya. Pots passar a mirar una proposta d’adquisició de documentació que ens envia un antiquari Alemany?
-I tant, ara mateix.


Què et va motivar del personatge concretament?

Clotilde Cerdà i Bosch trenca tots els esquemes, els arquetips sobre la feminitat del segle XIX que imaginem domesticada, en el sentit d’adscripció física i emocional. No, no, res d’això. Clotilde Cerdà va viatjar tant com li va donar la gana, per Amèrica, la del sud i la del nord, per Europa –potser hauríem de fer esment dels països on no va ser-hi- molts, molts països d’Europa van admirar les seves interpretacions i composicions, Àsia.

Però, a banda de ser una extraordinària arpista, la documentació que finalment va adquirir la Biblioteca de Catalunya, l’Àlbum d’Esmeralda Cervantes, ens desvelava una activista, compromesa amb els sectors més progressistes de la societat, feminista i antiesclavista, que va haver de fugir d’Espanya, amenaçada per la corona, per ser allò que era, feminista i antiesclavista.

Quina relació et sembla que tenien la Clotilde i el seu pare Ildefons Cerdà? I amb la seva mare?

Amb el seu pare diria que poca, només durant la seva infantesa, fins que va tenir quatre anys. A partir d’aquesta edat, els seus pares es separen. És Fabià Estapé qui escriu que Clotilde Cerdà era filla de la seva mare, Clotilde Bosch, però no de l’enginyer. Amb tot, la va reconèixer i li va donar el cognom. Però, després de la separació, crec que no en van tenir més.

Amb la mare la relació va ser continuada i diria que intensa, molt intensa. Les Clotildes sempre van juntes. Allà on va l’una trobem l’altra. La mare és la que vetlla per la formació de la filla. La mare, és la que fa, té els contactes i sospito que organitza les gires. No s'entén l’una sense l’altra, i el Vincle continuarà fins el dia de la mort de Clotilde Bosch, a Belem do Parà, Brasil, on va ser enterrada. Després de la mort de la mare, la trajectòria professional de Clotilde és més erràtica, potser també perquè a més de ser orfe, ha arribat a una edat on les forces per actuar no són les de la joventut.


Què es pot aprendre d’un personatge com Clotilde Cerdà avui, en el segle XXI?
Aprendre, aprendre, no ho sé. En tot cas a destacar que la creació, sigui la que sigui, no es produeix sota una campaneta de vidre. La Clotilde Cerdà quan crea ho fa en un context, en una societat que no li és aliena.

dilluns, 16 de juny del 2014

Sobre Vicent Andrés Estellés







Una trobada amb Ferran Carbó, Vicent Salvador i Josep Murgades. Els curadors de l’obra del gran poeta Vicent Andrés Estellés ens parlen de l’obra completa.

Ferran Carbó

Tu has estat el primer curador, per tant es pot considerar que has trencat el gel d’aquesta edició. Quines dificultats t’has trobat per ser el primer?

Diverses, per la complexitat de la documentació existent de les vuit obres s'inclouen al volum OC1, ja que només tres van ser editades durant els anys cinquanta, en el moment de l'escriptura. La resta, escrites aleshores, no es van editar fins als setanta. Calia mirar edicions i documentació de l'arxiu, a l'hora de triar i fixar el corpus. Un treball complex i alhora apassionant.
Calia un criteri coherent i raonable mitjançant el qual s'establia la relació de les obres que s'hi havien d'incloure. Calien, a més, uns criteris de sistematització de les edicions anteriors.

Què aportes en aquest primer volum? Has hagut de fer un treball important en l’edició dels poemes?

Aporte una proposta de lectura seguida de l'obra d'Estellés, vinculada al moment i les circumstàncies de la seua escriptura. He redistribuït l'ordenació segons el moment de la seua escriptura i he recuperat aspectes estructurals i formals que no sempre s'havien seguit amb claredat en alguna de les edicions anteriors. Cal recordar que les edicions anteriors, en cas d'haver-ne, no sempre coincidien.
 

Josep Murgades

Què aporta aquesta Nova Obra Completa?
  
En la mesura que els clàssics són autors objecte de lectures continuades, importa també que ho siguin d’edicions renovades. Edicions que actualitzin l’ordenació i la disposició dels textos, que en millorin la fixació i n’augmentin la compleció, que en revalidin en definitiva la permanent vigència. Edicions com la d’aquesta Obra Completa de VAE, degudament revisada.


A qui va adreçada? A un lector especialitzat? Al públic en general?

Va adreçada al públic lector de poesia. Cosa que vol dir un lector culte, ni de molt forçosament “especialitzat”, ni tampoc majoritàriament “general”. Un lector tanmateix exigent, a qui interessa abans disposar d’un text solvent, que no pas de tot el desplegament d’operacions necessàries per arribar-hi. És una edició, aquesta, en què els filòlegs hi fan de curadors, no de destinataris.
    
                                     
Vicent Salvador

Quan us vàreu decidir començar a fer una edició crítica d’Estellés? Per què vàreu trobar la necessitat de fer-la?

Va ser el 2006 quan vaig demanar a l’ILC un ajut de recerca per a la primera aproximació a les fonts documentals de l’obra estellesiana i per al disseny d’una futura edició crítica en la qual s’interessava aleshores l’editor Eliseu Climent. Fruit d’aquesta tasca va ser un petit simposi realitzat a la Universitat Jaume I i la publicació del volum col·lectiu Opera estellesiana. Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés, i així mateix altres textos analítics sobre el poeta. El 2010 la ILC va concedir a un equip format per Josep Murgades (UB), Jordi Oviedo i jo mateix un altre ajut de recerca que ens va permetre la catalogació i reproducció digitalitzada dels arxius familiars durant un període d’un any.  Després de dos anys d’aturada del projecte, a causa de la dificultat de trobar fonts de finançament, el 2014 ha aparegut finalment el primer volum, preparat per Ferran Carbó amb el format extern i l’estructura interna que tindrà la resta de l’obra, en una nova edició revisada que patrocina l’Ajuntament de Burjassot. La necessitat d’aquesta iniciativa respon a la manca d’una edició suficientment ordenada i contrastada de l’obra de l’escriptor valencià.

Com era l’Obra Completa anterior? Quines aportacions i mancances trobàveu?

L’OC que va començar a publicar-se el 1972 fou un intent meritori –i reeixit– de llançar editorialment un gran poeta, que destacava en la producció catalana al PV de manera contundent però que tenia encara poca obra publicada. En el context previ a la transició, aquest propòsit era plenament oportú i va obrir portes insospitades al reforçament de la identitat valencià/catalana i a la difusió d’una veu poètica singular per diversos mitjans de comunicació (poemaris, antologies, musicacions, escenificacions, filmacions... Tanmateix, l’edició ignorava la cronologia de la producció (per exemple, els primers poemaris de l’autor no van aparèixer fins al volum 6), alguns llibres no van ser publicats íntegres en un mateix volum sinó repartits entre dos, i a més una sèrie de poemaris, com és el cas de l’emblemàtic  Llibre de meravelles, eren absents de l’OC, en alguns casos, com aquest darrer, per conveniències editorials i en altres perquè encara eren inèdits en el moment de cloure’s l’OC (fins i tot el pòstum Mural del País Valencià).  La nova edició (revisada per l’equip editorial i per cada curador concret): a) ha depurat les errates textuals; b) ha afegit els llibres no inclosos i també edicions posteriors de llibres inclosos en l’OC però en una versió que a vegades era molt diferent de la definitiva; c) ha restituït de manera raonable la seqüència cronològica (fins al punt que la producció dels textos ha resultat datable amb exactitud, tenint en compte el modus operandi particular de l’escriptor de Burjassot); d)  i, finalment, ofereix, per a cada volum, extenses introduccions contextualitzadores i interpretatives fetes per especialistes. 

dimecres, 4 de juny del 2014

Lluc, un gos que ens parla













 




Tomàs Llopis és professor de literatura a l’IES Enric Valor de Pego. És coautor de llibres didàctics de llengua i literatura catalanes: Curs de narrativa (1988) i Curs de poesia (1989); ha fet de crític literari en unes quantes publicacions i ha traduït poesia al català. Entre altres obres, ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra (2000) –premi 25 d’Abril de Benissa– i Sospirs de Babel (2006); dos llibres de literatura infantil: El rei cec (2005) i Lluc (2006); a més de la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008). Li agrada de fer de rapsode i participa en espectacles poeticomusicals.


Com se't va ocórrer escriure en veu d'un gos?

No podia ser d'una altra manera. És sabut que la primera persona narrativa és la més pròxima al protagonista, però això només és un recurs literari. En realitat són les circumstàncies de la història real allò que em va portar, intuïtivament, a escriure d'aquesta manera. Lluc i la seua narració són ben reals, fins i tot la seua relació amb els seus amos és ben real. Amb Lluc vaig tenir la sensació que no necessitàvem les paraules per a entendre'ns, passàvem moltes hores junts al meu estudi, ell pensant, jo llegint o escrivint i sempre compartint estats d'ànim, inquietuds de tot tipus, ens enteníem molt bé. Per això la seua absència va ser tan colpidora per a mi. Vaig escriure aquest relat quan ja havia passat un any sense Lluc i vaig voler fer-lo parlar com parlem sense paraules amb un amic absent, amb un amic amb qui hem deixat una conversa inacabada. I potser fou llavors quan em vaig acostar al personatge i vaig veure que no tenia dret a usurpar-li la paraula. Per altra banda, tot memorialista ha de poder filtrar les seues experiències i transmetre-les de la manera més beneficiosa per a ell, no li ho podia negar.

Aquest gos és filosòfic. Creus que podem aprendre de les seves reflexions?

Vaig dir a la presentació de Lluc, a la Fira del Llibre, que el nostre protagonista devia haver "piratejat" algunes lectures meues i potser tracta d'imitar-les quan em dicta les seues memòries. D'alguna manera és evident que aquest gos és un ésser "llegit", que es veu abocat a viure en un món que li és estrany i, per tant, marca la seua estranyesa fent petits rajolins de pensaments en forma literària i inesperada per als qui vivim massa immersos en la nostra quotidianitat "humana" i despistada. Jo crec que la primera lliçó de Lluc és d'actitud, de saber quin és el seu paper al món i d'exercir-lo honestament. Després, ja ens ensenya la fidelitat, la generositat amb el proïsme, l'empatia, la solidaritat i la disposició al diàleg, Lluc, a més, és un antídot contra la soledat.

Per què li dones tanta importància als petits detalls de la vida quotidiana?

El món és ple de detalls i cal fixar-s'hi per a poder circular per la vida. Si ho dius per Lluc, em sembla lògica la seua atenció primmirada perquè una de les seues funcions és estar atent a tot allò que puga pertorbar el benestar de la tribu. Coses que a nosaltres, que vivim en una casa feta a la mesura de les nostres necessitats,ens resulten ben normals i necessàries, han de resultar sorprenents i impossibles per al nostre narrador, un visitant accidental que ve per a quedar-s'hi i es veu obligat a assumir el quefer d'ensinistrar, de distreure i protegir els seus amos en condicions ben adverses per a ell.

Com a escriptor, quina experiència t'ha aportat l'escriptura del Lluc en relació a la teva novel·la històrica, Premi Octubre de Narrativa, Hi ha morts que pesen cent anys?

Escric perquè m'agrada escriure i perquè m'agraden els reptes en l'escriptura; no m'interessa un projecte que no m'obligue a aprendre nous registres, a provar tècniques, a explorar temes, etc. Per altra banda cada llibre respon a un moment personal i a una motivació diferent. Lluc va eixir de sobte, sense pensar-hi, i ben aviat vaig tenir clar com havia de ser el relat; crec que vaig escriure a raig, al dictat —i no ho dic com a joc literari—: només havia de triar els records, filtrar-los i transferir-los al personatge. Hi ha morts que pesen cent anys és tot una altra cosa, hi ha un propòsit més complex i més divers que va des de la voluntat de conèixer un període històric ben convuls a recrear el Beniarbeig del segle XVII, passant per unes reflexions sobre el nostre present de valencians i el repte d'afrontar la dificultat d'una novel·la de llarg abast temporal amb els riscs formals que comporta el projecte.

És, doncs evident que parlem de dues obres poc comparables entre si, però al capdavall, com a escriptor, puc dir que he viscut dues experiències ben diferents i això és ben saludable, al meu parer. A partir d'ara, puc dir que ambdues influiran igualment en el que jo puga escriure en endavant.