dimecres, 4 de juny de 2014

Lluc, un gos que ens parla













 




Tomàs Llopis és professor de literatura a l’IES Enric Valor de Pego. És coautor de llibres didàctics de llengua i literatura catalanes: Curs de narrativa (1988) i Curs de poesia (1989); ha fet de crític literari en unes quantes publicacions i ha traduït poesia al català. Entre altres obres, ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra (2000) –premi 25 d’Abril de Benissa– i Sospirs de Babel (2006); dos llibres de literatura infantil: El rei cec (2005) i Lluc (2006); a més de la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008). Li agrada de fer de rapsode i participa en espectacles poeticomusicals.


Com se't va ocórrer escriure en veu d'un gos?

No podia ser d'una altra manera. És sabut que la primera persona narrativa és la més pròxima al protagonista, però això només és un recurs literari. En realitat són les circumstàncies de la història real allò que em va portar, intuïtivament, a escriure d'aquesta manera. Lluc i la seua narració són ben reals, fins i tot la seua relació amb els seus amos és ben real. Amb Lluc vaig tenir la sensació que no necessitàvem les paraules per a entendre'ns, passàvem moltes hores junts al meu estudi, ell pensant, jo llegint o escrivint i sempre compartint estats d'ànim, inquietuds de tot tipus, ens enteníem molt bé. Per això la seua absència va ser tan colpidora per a mi. Vaig escriure aquest relat quan ja havia passat un any sense Lluc i vaig voler fer-lo parlar com parlem sense paraules amb un amic absent, amb un amic amb qui hem deixat una conversa inacabada. I potser fou llavors quan em vaig acostar al personatge i vaig veure que no tenia dret a usurpar-li la paraula. Per altra banda, tot memorialista ha de poder filtrar les seues experiències i transmetre-les de la manera més beneficiosa per a ell, no li ho podia negar.

Aquest gos és filosòfic. Creus que podem aprendre de les seves reflexions?

Vaig dir a la presentació de Lluc, a la Fira del Llibre, que el nostre protagonista devia haver "piratejat" algunes lectures meues i potser tracta d'imitar-les quan em dicta les seues memòries. D'alguna manera és evident que aquest gos és un ésser "llegit", que es veu abocat a viure en un món que li és estrany i, per tant, marca la seua estranyesa fent petits rajolins de pensaments en forma literària i inesperada per als qui vivim massa immersos en la nostra quotidianitat "humana" i despistada. Jo crec que la primera lliçó de Lluc és d'actitud, de saber quin és el seu paper al món i d'exercir-lo honestament. Després, ja ens ensenya la fidelitat, la generositat amb el proïsme, l'empatia, la solidaritat i la disposició al diàleg, Lluc, a més, és un antídot contra la soledat.

Per què li dones tanta importància als petits detalls de la vida quotidiana?

El món és ple de detalls i cal fixar-s'hi per a poder circular per la vida. Si ho dius per Lluc, em sembla lògica la seua atenció primmirada perquè una de les seues funcions és estar atent a tot allò que puga pertorbar el benestar de la tribu. Coses que a nosaltres, que vivim en una casa feta a la mesura de les nostres necessitats,ens resulten ben normals i necessàries, han de resultar sorprenents i impossibles per al nostre narrador, un visitant accidental que ve per a quedar-s'hi i es veu obligat a assumir el quefer d'ensinistrar, de distreure i protegir els seus amos en condicions ben adverses per a ell.

Com a escriptor, quina experiència t'ha aportat l'escriptura del Lluc en relació a la teva novel·la històrica, Premi Octubre de Narrativa, Hi ha morts que pesen cent anys?

Escric perquè m'agrada escriure i perquè m'agraden els reptes en l'escriptura; no m'interessa un projecte que no m'obligue a aprendre nous registres, a provar tècniques, a explorar temes, etc. Per altra banda cada llibre respon a un moment personal i a una motivació diferent. Lluc va eixir de sobte, sense pensar-hi, i ben aviat vaig tenir clar com havia de ser el relat; crec que vaig escriure a raig, al dictat —i no ho dic com a joc literari—: només havia de triar els records, filtrar-los i transferir-los al personatge. Hi ha morts que pesen cent anys és tot una altra cosa, hi ha un propòsit més complex i més divers que va des de la voluntat de conèixer un període històric ben convuls a recrear el Beniarbeig del segle XVII, passant per unes reflexions sobre el nostre present de valencians i el repte d'afrontar la dificultat d'una novel·la de llarg abast temporal amb els riscs formals que comporta el projecte.

És, doncs evident que parlem de dues obres poc comparables entre si, però al capdavall, com a escriptor, puc dir que he viscut dues experiències ben diferents i això és ben saludable, al meu parer. A partir d'ara, puc dir que ambdues influiran igualment en el que jo puga escriure en endavant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada