dimarts, 3 de maig de 2016

"Caïm" premi Serra d'Or 2016

 

El poeta Josep-Ramon Bach ha rebut el Premi Serra d'Or 2016 pel poemari "Caïm" que vam publicar l'any 2015 a Tres i Quatre.

Volem felicitar en Josep-Ramon, que també va guanyar El Vicent Andrés Estellés de poesia als Premis Octubre 2015 amb "Secreta Dàlia" que hem publicat fa molt poc.

Felicitats a un dels nostres poetes! Us deixem les paraules que va adreçar en l'acte de lliurament del premi:


"Digníssimes autoritats, amigues i amics, primerament voldria donar les gràcies a l’Abadia de Montserrat per la defensa permanent dels valors de la cultura i de la llengua, als components de la revista Serra d’Or, al membres del jurat per la seva generositat en valorar el meu llibre, a l’editora Laia Climent per la decisió redemptora de publicar-lo, a Manuel Costa Fernández per fer-me un pròleg premonitori, i  a la Margarida Trias per tenir cura dels poemes. Moltes gràcies. Per a mi és un regal tan inesperat com necessari. Enguany celebraré els meus primers 70 anys de vida i no podia tenir millor regal que aquest premi de la crítica.

Caïm com apunta Manuel Costa en el pròleg és “un clam contra la violència, el fanatisme, el poder absolut i la insolidaritat...” Un al·legat contra una humanitat sense escrúpols, que destrueix tots els valors i anorrea les persones, que sotmet a la violència els seus actes de domini, que mata sense manies. Caïm és un cop de puny sobre la taula. Un crit d’alerta dolorós i necessari. El llibre està escrit en un llenguatge directe sense imatgeries, però amb paraules dures plenes d’energia i vitalitat que prenen el ritme de la protesta i cerquen la idea de justícia.

Caïm tristament està de moda. Els darrers atemptats sagnants obren un futur dubtós amenaçat pel deliri dels monstres, que menyspreen la vida en nom del no-res.

El poema hauria d’aprendre aquesta lliçó vital i salvar els obstacles de la cobdícia humana per arrelar-se en els peus de cada sentiment oblidat, de cada cos sofrent, de cada silenci malèfic, de cada esperança rompuda, de cada vexació cruel, de cada ferida oberta, de cada somni romput... i tantes d’altres emocions sentides, que reclamen un lloc preferent en la vida pública.

Caïm va adreçat a totes aquelles persones sensibles que estimin la vida i donin valor al fet d’existir amb garanties de conviure amb pau i dignitat. També va adreçat als lectors habituals de poesia, perquè trobin en un llenguatge potent i clarificador l’eterna estructura secreta del poema.

Moltes gràcies. Visca la poesia!"

dilluns, 18 de gener de 2016

El Calze











Jordi Romeu Rovira (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1960). Historiador i periodista, ha publicat diversos treballs d'història local i comarcal i de temàtica vitivinícola. Amb El Calze, el seu debut en l'àmbit de la creació literària, l'autor basteix un mosaic temàtic i de gèneres literaris, a través del qual convida al lector a reflexionar sobre la interacció entre passat i present, entre la memòria de l'individu en la seva unicitat i la història com a construcció social.

Què et va motivar a escriure el llibre?

El Calze parla de l’impacte emocional que vaig sentir en veure la ciutat de Praga per primer cop, l’agost de 1989, camí de la Unió Soviètica. En una Europa dividida, el desconeixement dels països dits socialistes era absolut. Ara, tot això, resulta difícil de concebre perquè no hi ha cap racó de món sobre el qual no hi hagi una fotografia penjada a internet. L’any 1989 això no era així i el primer contacte amb la ciutat em va colpir. Passejar per Praga va ser una experiència d’un goig intens. La segona part del llibre recull la trobada fugaç amb tres dones que van viure sota el règim socialista i van experimentar els efectes caòtics de la seva desaparició. Aquesta apartat es completa amb el perfil d’una dona supervivent del Gulag, filla d’un dirigent bolxevic de primera hora que va ser depurat per Stalin en els primers judicis de Moscou el 1937. La tercera part d’El calze recull els comentaris d’una sèrie de novel·les que actuen de catalitzador per proposar una reflexió sobre temes que ja han anat sorgint al llarg del llibre: la unicitat de l’individu i la seva relació amb el moment històric que li ha tocat de viure, la presència de l’altre i la necessitat de defugir d’anàlisis simplistes o esbiaixades, la complexitat de la història i, en general, la reivindicació d’Europa com a un espai cultural comú i plural.

A quin lector penses que va dirigit?

D’entrada, no hi ha cap restricció pel que fa a quin podria ser el lector potencial d’El calze perquè, tot i tractar-se d’una obre de no-ficció, té una clara vocació literària, ja que, tot i no ser una novel·la, el text és bàsicament narratiu. De fet, el llibre conjuga diversos gèneres com ara el dietari, el relat periodístic, el memorialístic i l’assaig històric. És per això que El calze, tot i proposar una reflexió sobre diversos temes té més a veure amb un text de creació literària que amb un assaig de tipus acadèmic. Es tracta, doncs, d’un treball que conjuga narrativa i anàlisi i que està concebut amb una clara voluntat literària i escrita amb un llenguatge sobre i expressiu que cerca la complicitat d’aquell lector que vulgui fer una mena de passeig per la literatura i la història a l’antiga Europa de l’est.


Què creus que aporta aquest llibre a la nostra societat?



En un passatge d’El calze cito unes paraules del filòsof Emil Cioran segons el qual un llibre que es pot llegir com si fos la guia telefònica és una llibre fallit. Hi estic d’acord. Els llibres que val la pena llegir són aquells que, a més de proposar al lector viure una experiència estètica, aporten algun element de reflexió que invita a interrogar-se o posar en qüestió allò que ens envolta. El calze és un llibre que proposa una aproximació a un món ja desaparegut –els països del socialisme real abans de la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d’Europa- i ho utilitzant diverses estratègies literàries entre elles la lectura en clau històrica de diverses obres de ficció relacionades amb aquella part del continent europeu que fins l’any 1989 es trobava en el cantó est del mur. En aquest sentit, El calze es pot llegir com una reivindicació d’Europa com a espai cultural compartit i plural, d’una riquesa en bona part per conèixer i que, en qualsevol cas, no té res a veure amb la idea d’Europa de buròcrates i mercaders.

divendres, 27 de novembre de 2015

Tot esperant la riuada














Roger Vilà Padró (Sentmenat, 1968) és filòleg i escriptor. L'any 2013 va publicar la novel·la Marges, de la qual són hereus molts dels poemes de Tot esperant la riuada. Prèviament, l'any 2007 havia publicat l'edició de La Musa vigatana de Marià Torrent i Vinyas. Ha estat vinculat a nombroses publicacions i iniciatives culturals, i actualment és codirector de L'Acció Paral·lela, un full literari amb males intencions.

Quina importància té el poema «Tot esperant la riuada» per ser també el títol del llibre?

Potser és d’un dels poemes que transmet amb més precisió l’estat d’ànim que recorre el llibre, aquesta sensació d’estar esperant alguna cosa que no acaba d’arribar, la necessitat d’un canvi davant la dificultat del moment present, l’ànsia per una novetat que ho capgirarà tot i que alhora provoca un cert temor. És el poema que obre la segona part del llibre i té un paper important perquè assenyala el canvi d’estació, l’arribada de la pluja, i també connecta amb la primera part perquè manté l’atmosfera inquietant que ja ha aparegut en algun altre poema. Amb tot i això, la coincidència no té més importància; de fet, quan escric o preparo un recull de poemes, no totes les decisions que prenc són premeditades. En aquest cas, per exemple, vaig escriure aquest poema quan el recull ja estava força avançat i ja tenia per títol «Tot esperant la riuada». Vaig voler posar el mateix títol al poema que anuncia justament la riuada.



El recull de poemes està estructurat en quatre blocs (Clau de pasEstiuHivern Desguàs), és una referència a les quatre estacions de l’any? Quina importància té aquesta divisió? Per què tenen més pes l’estiu i l’hivern que no les altres dues parts?

El recull està dividit bàsicament en dos blocs, en dues estacions, estiu i hivern, calor i fred, sequera i humitat. Hi apareixen els extrems, no pas les estacions temperades. O no plou o plou massa, o fa molta calor o gela. El món no apareix reflectit com un lloc gaire confortable, tot i que hi ha moments de bon temps, de confort i fins i tot d’intimitat. Per això no hi apareixen la primavera ni la tardor. Els altres dos blocs, «Clau de pas» i «Desguàs», formats cadascun per un únic poema, obren i clouen el llibre respectivament. A més, assenyalen la importància de l’aigua al llarg del recull i serveixen per apuntar-ne alguns dels temes —en el primer cas— i reprendre’ls per tancar el cercle —en el segon—, com ara la necessitat de trobar un lloc a cobert, un espai on viure, o la influència que pot tenir el bagatge que cadascú s’enduu allà on va.

Al teu poemari, l’aigua, des de l’inici fins el final, i el món grec clàssic, en menys mesura, són uns constants referents, quin significat tenen per a tu i els poemes?

En el cas de l’aigua hi ha una primera significació òbvia: l’aigua és vida; sense aigua no hi ha vida possible. I l’aigua purifica, treu la pols, fa tirar avall, però també és la causa de grans desastres. Com deia la literalitat del vers de Raimon, «Al meu país la pluja no sap ploure», i aquest és un dels temes que travessa el llibre i una de les raons que empenyen el personatge que hi surt —de vegades un jo, de vegades un tu— a buscar altres paisatges, altres llocs al món. Però si marxa no ho farà sense el bagatge de què abans he parlat, un bagatge que ve representat en part per aquest món grec clàssic del qual sorgeix la nostra civilització. No negaré que aquí hi ha també una connexió amb la novel·la Marges, que vaig publicar el 2013 i de la qual són deutors alguns dels poemes i dels temes d’aquest volum, començant pel sonet que l’encapçala.


M’he fixat en què al teu poemari hi ha una mètrica molt variada, quina és la raó?

En general, m’agrada poc la cotilla que imposa una mètrica determinada. Ara, això forma part del mateix procés creatiu, de la manera com sorgeix cada poema; sovint és el primer vers el que marca com serà la mètrica de cada composició, però el tema també hi té a veure. El poema inicial, per exemple, és un sonet, i no és casualitat: en aquest cas jo buscava un to greu, una certa formalitat per introduir el que vindrà, i l’estructura del sonet em va ajudar a trobar aquest to. En canvi, «Puericultura» funciona gairebé com una cançó. Busco un ritme que lligui bé amb el que explica el poema, i que el text funcioni quan és llegit en veu alta. Per això hi versos llargs que alternen amb versos curts, repeticions, o fins i tot alguna prosa.


Quasi tots els poemes tenen alguna dedicatòria, són molt pocs els que no en tenen cap, per què és?

Aquesta, és clar, és una tria molt personal. Quan he dedicat algun poema a algú és perquè jo veig, més prima o més tangible, una connexió entre alguna idea que apareix al poema i la persona a qui va dedicat, sense que la persona a qui va adreçada l’endreça hagi de veure-hi aquesta relació que jo hi veig. Hi ha, però, poemes que no expressen aquesta connexió amb ningú o que, senzillament, no volia dedicar a ningú, i han quedat sense endreça.




dimecres, 28 d’octubre de 2015

El periodisme després de twitter








Albert Sáez (Barcelona, 1965) és periodista i professor titular de sociologia de la comunicació de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull, on investiga en el grup Digilab sobre la transformació del periodisme a l'era de les xarxes socials i dirigeix el màster en comunicació corporativa integral. Actualment és director adjunt del diari El Periódico de Catalunya. Abans d'ocupar aquest càrrec era president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Anteriorment havia estat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, vicerector de la Universitat Ramon Llull i membre del comitè editorial d'El Periódico de Catalunya. També havia estat director adjunt del diari Avui i professor convidat a la UPF i a la UOC. És doctor en comunicació amb una tesi sobre la transformació del periodisme després de la irrupció de la televisió. Publica el blog Slownews

En què han revolucionat les xarxes socials el periodisme?

Les xarxes han fet perdre als mitjans i als periodistes el monopoli en la gestió de la informació. Ara, els testimonis publiquen notícies i les fonts  informatives intervenen en els debats a través de les xarxes. Això dóna més poder al públic i posa al descobert vicis acumulats per periodistes i per mitjans.



Quines incerteses genera la crisi del periodisme actual?

Ara per ara, principalment econòmiques. El model de finançament de la informació basat en la publicitat contractada pels grans mitjans de comunicació va deixar de funcionar molt abans de la crisi econòmica i fins i tot abans de la digitalització. Cal repensar qui paga la informació i com es paga. És una revolució, disrupció en diuen alguns, similar a la que s'ha produït a la música que ha deixat de finançar-se amb els CD's i ho fa amb els concerts i l'Spotify.



Té futur el periodisme?

El periodisme té futur si es retroba amb el públic, si s'hi relaciona d'una manera més horitzontal, si hi dialoga. S'ha d'adaptar, incorporar la mentalitat digital. 



Quin és el periodisme del futur?

El periodisme del futur és tornar als orígens: explicar històries que interessen a una comunitat de ciutadans. Amb les millors eines disponibles i sense les adherències dels mitjans de comunicació. 



Per què és necessari un periodisme més autocrític?

L'autocrítica és avui imprescindible perquè vivim a l'era de la transparència. Si no la fas te la faran aquestes multituds intel·ligents que inunden les xarxes socials.



Com pot el periodisme regenerar una comunitat de sentit?

Parlem de comunitats de sentit per referir-nos a la necessitat del periodisme de relacionar-se amb un públic fidel que consumeixi informació però també que estigui compromès en la seva elaboració i en el seu finançament. 

dilluns, 7 de setembre de 2015

Trencatenebres



















Entrevista de Jaume C. Pons publicada a Núvol a l'autor de "Trencatenebres" obra guanyadora del premi Andròmina 2015

Un dels premis més prestigiosos i amb més recorregut de la recent història de la literatura catalana, l’Andròmina de Narrativa, que l’editorial Tresiquatre lliura des de l’any 1973, fou lliurat a Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) per una obra que juga amb la disgregació, els diferents punts de vista i la crueltat de la mirada dividida. Es tracta de Trencatenebres, un intel·ligent artefacte literari que funciona com una rondalla retallada, millor dit massacrada, per parlar de la brutalitat d’un assassí en sèrie que utilitza el caos imperant d’abans i de durant la guerra civil per seguir cometent les seves atrocitats, sempre deixant al seu pas una atroç marca característica que el delata. Les passions d’una sèrie de personatges emblemàtics és el focus d’atenció dintre d’aquest tornado on l’acció és irrefrenable i la violència escala a un nivell quasi radical. Durant aquesta Setmana del Llibre en Català l’autor participarà a la taula rodona “Bona collita de novel·les que parlen del passat”. L’acte tindrà lloc aquest proper diumenge 6 de setembre a la Plaça de la Paraula a les 12:45, sota l’organització de l’Associació d’Editors del País Valencià, i comptarà amb Anna Moner, Tomàs Llopis, Antoni Gómez i Juli Alandes, amb qui parlem des de Núvol per fer-li aquesta entrevista on s’obre per parlar de les claus que sustenten TrencatenebresLa mirada del cocodril i les seves altres obres anteriors.

Jaume C. Pons Alorda: Què et va portar a presentar-te al Premi Andròmina?
Juli Alandes: L’atzar. Sempre l’atzar. O la cervesa, o els poetes mallorquins, o una pèl-roja convincent. I el puto money, per què negar-ho. Era una nit que es presentava a Ca Revolta un poemari editat per 3i4. Juraria que Origen, de Miquel Bezares. Vaig acabar la nit xarrant amb Laia i Gemma, una nit de conversa íntima que no oblidaré, però on l’editora no deixà de remarcar que l’Andròmina enguany tenia dotació doble. Trencatenebres, aleshores, no era més que un projecte i un desig. Internet, que per a segons què és una meravella, em diu que això era el 12 de juny. Tenia dos mesos i mig de temps. I una necessitat indefugible de tenir el cap en alguna cosa i oblidar les misèries del món i de la vida. Això no ho he aconseguit. Però acabar la novel·la a temps era un repte. I un repte, com sabia Georges Perec, agullona. Dia a dia veia que anava molt just. Vaig acabar la vespra de la fi del termini. No vaig poder ni rellegir els darrers capítols! Alguna crítica ha remarcat que el final és “apressat” o alguna cosa així, però jo crec que en aquest cas la necessitat ha estat virtut. Al capdavall no vaig retocar res, perquè crec que la urgència em va dur a l’essència, a no perdre’m en digressions innecessàries o en deliris de documentalista. Encara que això de documentar-se és cosa impossible en agost a València, val a dir. I encara com que la documentació l’havia feta molts anys abans, com després explicaré.
J.C.P.A.: I què vares sentir quan vares saber que l’havies guanyat?
J.A.: Satisfacció, no hi ha dubte. És un premi amb una forta càrrega simbòlica. Encara que no sempre, al llarg de la seua dilatada trajectòria, la qualitat literària ha estat a l’alçada, hi ha grans llibres al seu palmarès que van marcar la meua iniciació com a lector en català. Ara hi ha qui vol reeditar l’engendre amb què se’n va inaugurar la trajectòria. No pas Tresiquatre, que sí que ho ha fet, amb bon criteri, amb els poemaris inaugurals.
J.C.P.A.: Què tal l’experiència de publicar a Tresiquatre? Què en penses de la nova etapa sota el lideratge de Laia Climent?
J.A.: L’experiència, molt bé. No debades el Premi Octubre és l’aposta principal de la casa! Ara, encara que sé que el món va com va, i no com volem, m’emprenya que, segons amb qui publiques i, sobretot, en quina ciutat publiques, existeixis o no per a uns i altres. Sort dels esperits lliures que hostatgen els núvols! Tresiquatre, amb Laia, torna a ser, i això és una bona notícia. I, de moment, no publica només crossover, allò que en deien para todos los públicos… Que en el cinema no acostumava ser cap garantia…
J.C.P.A.: Parlem del teu llibre. D’on va sorgir el pinyol originari deTrencatenebres? Realment va existir aquesta espècie de patrulla atípica o es tracta d’una llicència narrativa que fas servir per parlar del que realment t’interessa?
J.A.: No hi ha proves de la seua existència, però jo juraria que sí que va existir alguna cosa semblant. La CNT i la Columna de Ferro executaren alguns dels seus militants. Amb la seua preocupació pels principis, no ho farien sense indagacions. És la mena de cosa que no consta als arxius, per definició, i queda fora de l’abast dels historiadors.
J.C.P.A.: L’Inglorious Bastards de Tarantino té alguna cosa a veure?
J.A.: Tarantino és d’aquelles “glòries” que els vaig posar una X i vaig decidir ignorar per complet a partir d’aquell moment (rànquing encapçalat per Von Trier i Almodóvar). Potser m’he perdut alguna cosa, però què hi farem. No es pot arribar a tot. No fotes que m’hi assemble!
J.C.P.A.: La veritat és que sí, hi ha alguns punts curiosos en què totes dues obres dialoguen per aquesta qüestió canalla. Però imagino que, en certa manera, hi ha quelcom del conegut spaghetti western que pot haver vingut de Sergio Leone o d’altres directors. Creus que es podria dir que has fet un fideuà western o un arròs-al-forn western?
J.A.: No m’ho havia plantejat jo, això, amb Trencatenebres… Però si he fet una paella-western (que per a El crepuscle dels afortunats no dic jo que no puga valdre l’etiqueta) reclame com a influència major John Ford, d’una banda, i el western tadjik, d’una altra.Sardor, un western que Andrei Tarkovski no va aconseguir rodar, però el guió del qual, particularment literari, és una meravella.
J.C.P.A.: A vegades m’ha vingut al cap que Trencatenebres és el resultat evolutiu i evident de sumar dues obres teves com Àcrates, on parlaves del desastre de la Guerra Civil i les seves conseqüències, i El crepuscles dels afortunats, una obra negra duríssima i salvatge on no evites detalls escabrosos. Pensar això seria massa fàcil on el fons dins la teva bibliografia creus que ja podem trobar les marques del que havies de fer?
J.A.: És així, certament. I, de pas, conteste una pregunta que adés he deixat a mitges… Quan vaig escriure Àcrates tenia clar que volia escriure un relat sobre la Columna de Ferro. Amb un paper rellevant per a l’alliberament de la presó de Sant Miquel dels Reis. Però no vaig ser capaç de traure’n matèria literària. El mateix em va passar amb el darrer guerriller, Ramon Vila ‘Caracremada’. Era un deute pendent. Després va venir, la ràbia manava, El crepuscle dels afortunats, que no sé si és salvatge. Costumista, potser. Són així els costums d’avui en dia. I, per pur gust, vaig fer una preqüela antropològicament valenciana, Crònica Negra,aquesta sí, salvatge i delirant. I, encara, La mirada del cocodril, que la pobra ha passat de puntetes perquè de seguida ha vingut Trencatenebres, i crec que hi ha una història africana que no cal deixar perdre… Embolicat, amb goig, en la saga d’O’Malley, tenia també pendent un relat “social” sobre els fets de la Pobla Llarga del 1919, que són ben reals, i em ballava pel cap el capellà al Pont de l’Ase… M’has enganxat! Vaig pensar que la barreja dels gèneres podia ser ben productiva. Vaig afegir la part “negra” a la història de la Columna de Ferro, et voilà.
J.C.P.A.: Creus que Trencatenebres és la teva novel·la més ambiciosa? Per què?
J.A.: A nivell formal, no hi ha dubte. La multiplicació de veus, amb especial atenció a la varietat de registres lingüístics, la subjecció al ritme temporal i geogràfic dels fets reals… Però l’ambició fa anys que vaig desar-la al calaix. No publicaria res, si em pose ambiciós. M’aconforme amb una certa dignitat artesanal, ara com ara.
J.C.P.A.: I com practiques aquesta artesania teva? Quina és la teva metodologia artesanal? En poques paraules, quin és el teu mètode?
J.A.: Des de fa molts anys la meua biblioteca hostatja un exemplar de Contra el mètode, de Paul Feyerabend. Això sí, amb coherència, mai no l’he acabat de llegir.
J.C.P.A.: Es podria considerar Trencanetenebres una espècie de crossover, com has comentat abans, de diferents gèneres (thriller, novel·la històrica, història bèl·lica, noir…). Per què vares voler hibridar-los en un en aquest artefacte tan eficient? Creus que parlar de gèneres purs forma part del passat?
J.A.: El gènere pot ésser un punt de partida perfecte. Per a jugar amb ell, a la recerca, com a mínim, artesania obliga, d’eficiència narrativa. I també d’un cert risc formal. No per res, sinó per no avorrir-me. Si el gènere, en canvi, és un punt d’arribada em sembla que ara com ara és un corset que estreny. M’agraden els corsets, però per a poder-los despassar. O entortolligar, si s’escau…
J.C.P.A.: Per tant tu també ets dels que pensen que tenir traves ajuda a un creador?
J.A.: Sempre hi ha traves. Altrament, no hi ha creació. Una altra cosa és que aquelles traves siguen fèrtils. Les traves poden estimular, però jo crec que el pur formalisme acaba resultant estèril. La vie mode d’emploi de Perec, és un llibre extraordinari, però perquè Perec és un gran narrador. El rotllo que s’ha muntat perquè sorgeixen aquells relats no m’importa. Fet i fet, no el capte si no me l’explica. La disparition, en canvi, és una broma genial on la constricció estreny massa.
J.C.P.A.: Llegint-te més d’un connectarà aquest llibre amb Crim de sang, de Sebastià Alzamora, perquè podem arribar a identificar una sèrie de punts de contacte. Si pensem això ens equivoquem?
J.A.: Si faig abstracció del teatre dels Imparables, que no em puc estar de dir que va provocar que deixés de llegir poesia una temporada, Sebastià Alzamora em sembla un poeta més que respectable. El que he tastat de la seua narrativa, però, té la virtut d’irritar-me. I mira que escriu bé… L’estil, però, és condició necessària però no suficient. I certa mena d’apologia del nihilisme i l’amoralitat em subleva. Sóc un moralista, tot i desencantat, ai. No vaig voler llegirCrim de sang perquè les coincidències temàtiques i cronològiques són evidents, i no en volia saber res. Ho vaig fer després, perquè sabia que aquesta pregunta arribaria tard o d’hora. I he dir que Crim de sang no em subleva, m’indigna. Pel seu efectisme vacu (m’agrada la literatura fantàstica, però crec que no es pot barrejar amb el realisme històric) i perquè el nihilista, de sobte, necessita l’encarnació del Mal i la historitza de manera sectària, focalitzada en un personatge històric. És una perspectiva maniquea, absolutament burgesa, que evita el que crec que són les qüestions pertinents. El Mal abstracte no existeix, és històric. Els grans carnissers de la història es creien, tots, imbuïts de raó. El Mal són els mitjans, la banalitat de l’eficàcia.
J.C.P.A.: De les teves paraules es pot entendre, doncs, que la vida mateixa ja és un acte de creació i que ha de tenir la mateixa dignitat i responsabilitat que un text. Creus que aquestes, en teoria, virtuts s’estan perdent i que cada vegada anem més a la babalà? O és que en el fons som un poc reaccionaris?
J.A.: La vida hauria de tenir més dignitat i responsabilitat que un text, si és que escriptura i vida es poden separar. Jo crec que cal fer-ho, però hi ha grans mestres on això és indestriable. Sóc narrador, segurament, perquè no em conforme amb la meua vida, i polièdric perquè sóc incapaç de tenir una mirada única sobre la complexitat del món. Un reaccionari és el qui, conscientment, no vol anar endavant. Un cínic, sovint. És perfectament possible que un fill de puta integral escriga divinament, però ha d’escriure des de la seua pròpia esquerda. Si el que escriu és, només, una apologia del cinisme, per a mi no té cap valor. No hi ha color en la comparació entre Villon i Céline. Jo crec que si aquest l’hagués pogut llegir sense saber qui era el meu rebuig hauria estat immediat. M’ha passat amb altra gent.
J.C.P.A.: Dins l’obra hi ha uns quants poemes que demostren que els versos no et són aliens, i de fet tant aquí mateix com en altres bandes has més que declarat que ets amant de la poesia. Algun dia et veus amb coratge d’encarar-te amb un llibre de versos o aquesta idea simplement t’avorreix?
J.A.: Crec que va ser Faulkner qui va dir que qui no era capaç d’escriure poesia escrivia contes, i qui no arribava ni a això s’aconformava amb les novel·les. No puc sinó subscriure-ho. Puc fingir ser un poeta, a través d’un personatge. Fingir que sóc un poeta fingidor, i qui sap si no empescar-me un heterònim… La idea no m’avorreix gens ni mica, però l’amor per la poesia fa que els meus deplorables assajos personals, no pas de ficció, que passen de l’extrem del desfogament sentimental a la sàtira més o menys càustica, queden per a la intimitat. De moment i molt em tem que per sempre.
J.C.P.A.: Quins autors són els que més t’han marcat?
J.A.: La nòmina seria molt llarga, sempre incompleta i, confessem-ho, amb un punt de pretensiositat… Això sí, eclèctica! Mira, avui em ve de gust esmentar-ne un que no és sicilià ni recorde haver-lo esmentat mai. El vaig llegir de jove, per recomanació de Marc Granell, després de guanyar el meu primer premi literari. I ausades que em va marcar. Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sabato, august exemple d’hibridació i superació de gèneres.
J.C.P.A.: I què en penses de l’actual panorama d’escriptors del País Valencià?
J.A.: Poetes sempre n’hem tingut. I en tenim. Qui diga que massa sabrà de sociologia però no de literatura.
La narrativa ha passat uns anys que crec que han estat una veritable travessia del desert, on els desitjos del públic captiu, sempre repressors, barraven el pas a una necessària renovació. Afortunadament, aquesta s’ha produït, no sé si per circumstàncies literàries o purament generacionals. El pas del temps, que en diuen els poetes… Jo diria que els noms nous que hem sorgit, i no pas del no-res, que tenim ja una edat, i puc citar, entre altres, Xavier Aliaga, Anna Moner, Vicent Usó, Joan Benesiu i, sobretot, el gran Manuel Baixauli, no tenim cap ambició desmesurada, excepte narrar allò que creiem digne de ser narrat, i fer-ho amb total llibertat. Un deliciós oratjol en una cambra que semblava una mica resclosida. Senyors de la resta de les terres catalanes: els recomane ben vivament aquests narradors valencians, de debò. I no pensen que ho faig per veïnatge, si us plau!
D’altra banda, d’autors teatrals en tenim un de destacat, que diu, amb raó, que sempre ens oblidem del teatre, i que el teatre també es llig…
I després hi ha el meu amic Josep Lluís Roig, que fa de tot, i Bononad, que ho fa tot d’una.
J.C.P.A.: Ara m’has deixat en interrogant: qui és aquest autor destacat en teatre que mig esmentes?
J.A.: Manuel Molins, que acaba de publicar Blut und boden, sobre la pervivència del nazisme malgrat la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial, a través de la figura de Martin Schwarzbald, filòsof de retòrica brillant i poètica que recorda força Martin Heidegger.
J.C.P.A.: En què estàs treballant ara? Quins són els teus projectes futurs?
J.A.: Ara mateix no faig res, ai. Però la manca de mètode ja ho té, això, que en qualsevol moment m’hi puc posar de manera salvatge. I el calaix, al cap de tants anys d’escriure sense publicar, el tinc ple. De material en la seua major part caducat, segurament, però qui sap si no pagarà la pena fer una mica d’arqueologia. He transitat camins molt diferents dels d’aquests darrers anys.
J.C.P.A.: I tens idea de quins camins nous voldries transitar?
J.A.: L’explorador no coneix les terres incògnites. Si dóna per suposat que hi ha un Eldorado, la decepció és segura.