divendres, 27 de novembre de 2015

Tot esperant la riuada














Roger Vilà Padró (Sentmenat, 1968) és filòleg i escriptor. L'any 2013 va publicar la novel·la Marges, de la qual són hereus molts dels poemes de Tot esperant la riuada. Prèviament, l'any 2007 havia publicat l'edició de La Musa vigatana de Marià Torrent i Vinyas. Ha estat vinculat a nombroses publicacions i iniciatives culturals, i actualment és codirector de L'Acció Paral·lela, un full literari amb males intencions.

Quina importància té el poema «Tot esperant la riuada» per ser també el títol del llibre?

Potser és d’un dels poemes que transmet amb més precisió l’estat d’ànim que recorre el llibre, aquesta sensació d’estar esperant alguna cosa que no acaba d’arribar, la necessitat d’un canvi davant la dificultat del moment present, l’ànsia per una novetat que ho capgirarà tot i que alhora provoca un cert temor. És el poema que obre la segona part del llibre i té un paper important perquè assenyala el canvi d’estació, l’arribada de la pluja, i també connecta amb la primera part perquè manté l’atmosfera inquietant que ja ha aparegut en algun altre poema. Amb tot i això, la coincidència no té més importància; de fet, quan escric o preparo un recull de poemes, no totes les decisions que prenc són premeditades. En aquest cas, per exemple, vaig escriure aquest poema quan el recull ja estava força avançat i ja tenia per títol «Tot esperant la riuada». Vaig voler posar el mateix títol al poema que anuncia justament la riuada.



El recull de poemes està estructurat en quatre blocs (Clau de pasEstiuHivern Desguàs), és una referència a les quatre estacions de l’any? Quina importància té aquesta divisió? Per què tenen més pes l’estiu i l’hivern que no les altres dues parts?

El recull està dividit bàsicament en dos blocs, en dues estacions, estiu i hivern, calor i fred, sequera i humitat. Hi apareixen els extrems, no pas les estacions temperades. O no plou o plou massa, o fa molta calor o gela. El món no apareix reflectit com un lloc gaire confortable, tot i que hi ha moments de bon temps, de confort i fins i tot d’intimitat. Per això no hi apareixen la primavera ni la tardor. Els altres dos blocs, «Clau de pas» i «Desguàs», formats cadascun per un únic poema, obren i clouen el llibre respectivament. A més, assenyalen la importància de l’aigua al llarg del recull i serveixen per apuntar-ne alguns dels temes —en el primer cas— i reprendre’ls per tancar el cercle —en el segon—, com ara la necessitat de trobar un lloc a cobert, un espai on viure, o la influència que pot tenir el bagatge que cadascú s’enduu allà on va.

Al teu poemari, l’aigua, des de l’inici fins el final, i el món grec clàssic, en menys mesura, són uns constants referents, quin significat tenen per a tu i els poemes?

En el cas de l’aigua hi ha una primera significació òbvia: l’aigua és vida; sense aigua no hi ha vida possible. I l’aigua purifica, treu la pols, fa tirar avall, però també és la causa de grans desastres. Com deia la literalitat del vers de Raimon, «Al meu país la pluja no sap ploure», i aquest és un dels temes que travessa el llibre i una de les raons que empenyen el personatge que hi surt —de vegades un jo, de vegades un tu— a buscar altres paisatges, altres llocs al món. Però si marxa no ho farà sense el bagatge de què abans he parlat, un bagatge que ve representat en part per aquest món grec clàssic del qual sorgeix la nostra civilització. No negaré que aquí hi ha també una connexió amb la novel·la Marges, que vaig publicar el 2013 i de la qual són deutors alguns dels poemes i dels temes d’aquest volum, començant pel sonet que l’encapçala.


M’he fixat en què al teu poemari hi ha una mètrica molt variada, quina és la raó?

En general, m’agrada poc la cotilla que imposa una mètrica determinada. Ara, això forma part del mateix procés creatiu, de la manera com sorgeix cada poema; sovint és el primer vers el que marca com serà la mètrica de cada composició, però el tema també hi té a veure. El poema inicial, per exemple, és un sonet, i no és casualitat: en aquest cas jo buscava un to greu, una certa formalitat per introduir el que vindrà, i l’estructura del sonet em va ajudar a trobar aquest to. En canvi, «Puericultura» funciona gairebé com una cançó. Busco un ritme que lligui bé amb el que explica el poema, i que el text funcioni quan és llegit en veu alta. Per això hi versos llargs que alternen amb versos curts, repeticions, o fins i tot alguna prosa.


Quasi tots els poemes tenen alguna dedicatòria, són molt pocs els que no en tenen cap, per què és?

Aquesta, és clar, és una tria molt personal. Quan he dedicat algun poema a algú és perquè jo veig, més prima o més tangible, una connexió entre alguna idea que apareix al poema i la persona a qui va dedicat, sense que la persona a qui va adreçada l’endreça hagi de veure-hi aquesta relació que jo hi veig. Hi ha, però, poemes que no expressen aquesta connexió amb ningú o que, senzillament, no volia dedicar a ningú, i han quedat sense endreça.




Cap comentari:

Publica un comentari