dilluns, 8 de juny de 2015

Caïm













Josep-Ramon Bach, Sabadell (Vallès Occidental), 1946. Poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres publicats, destaquem els que fan referència al mite personal de KosambiPloma blanca (poesia oral africana),L’ocell imperfecte (premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el narrador, a més de Viatge per l’Àfrica i El gos poeta, escrits per a infants. Entre els de poesia estricta, Reliquiari, El laberint de Filomena (premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i Versions profanes. També dos llibres de teatre: Diàlegs morals sobre la felicitat(premi Recull) i La dama de cors se’n va de copes (premi Lluís Solà). I, darrerament, un llibre d’aforismes poètics, L’enunciat, i un parell més de llibres de poemes, Desig i sofre i L’estrany.



Què vols transmetre en aquesta obra tan contundent?

Vull transmetre la necessitat imperiosa de donar un cop de puny sobre la taula. De proclamar ben alt i amb veu irada que la insolidaritat, l’excés de poder, el fanatisme, la humiliació, el racisme i moltes altres negacions de la llibertat i del benestar moral de les persones, està destruint la humanitat d’una forma irrevocable.

Per què li vas posar el nom de Caïm?

CaÏm és el símbol  màxim de la gelosia humana. En matar al seu germà Abel, protagonitza el primer acte de traïció, que recull la nostra llegenda bíblica. Una traïció que pel seu significat metafòric esquitxa la resta de la humanitat. Aquest llibre vol posar en evidència precisament la permanent traïció que tenalla el cor i els fets dels homes. La seva crueltat.

Quina aportació fas en aquest poemari, en relació amb els anterior teus?

A  diferència dels llibres anteriors, Caïm es un lament ple de tristesa, però a la vegada, un cant a la resistència, a l’esforç universal per treure el món de l’atzucac i a la restitució de la dignitat com a passaport a una vida equitativa i justa. Aquest llibre, que neix amb vocació de denuncia moral, extreu la seva mirada tràgica i convulsiva de l’obra pictòrica d’en FrancisBacon. Del impacte que representen les imatges de la degradació humana.

Acceptant la influència de Bacon, cada poema porta per subtítol la tècnica amb la qual el poema  passa a ser una obra d’art. Per voluntat pròpia, amb aquest joc d’aparences, el poema certifica que neix d’una realitat concreta sense abstraccions, a l’hora que va més enllà amb la suma d’intensions.  Així, pel damunt les engrunes de la maldat humana, les persones de cor net segueixen cercant en l’art un llenguatge on poder expressar-se en llibertat i endegar el camí d’una redempció necessària.

Has escrit molta poesia durant tota la teva vida. Quina relació tens amb l’escriptura poètica?

La relació de la meva vida amb la poesia és total, indestriable i permanent. Visc la poesia en carn pròpia. I no entenc altre manera de viure que no sigui a través la mirada, donant forma d’imaginari a una realitat que sempre m’ha estat esquiva.  A hores d’ara, sóc un ser malalt de lletra, que no puc entendre ni expressar res si no parteixo de fer ruptures del llenguatge lògic.

Tu vas formar part dels escriptors del Grup del Mall. Què t'unia estèticament a aquest grup?

A través el pintor Joan-Pere Viladecans,  vaig conèixer en Ramon Balasch i, gràcies a ell, vaig editar a la col·lecció del Mall. Va ser una sort immensa. Estèticament no m’unia res amb el grup. Les seves consignes, però, per un temps me les vaig fer meves, cosa que em va fer més mal que bé, en un sentit literari. Vaig deixar de ser jo, de creure en la meva intuïció desperta, amb la meva imaginació desbordant.  Després, gràcies a l’esforç editorial del Mall, que em va ajudar a donar-me a conèixer, vaig retornar amb els anys a emprendre el meu camí solitari. Al marge de concepcions estètiques, sense la generositat del Mall, però, la meva carrera literària no sé cap on hauria anat. 

Cap comentari:

Publica un comentari