Lluc, un gos que ens parla

 

Tomàs Llopis és professor de literatura a l’IES Enric Valor de Pego. És coautor de llibres didàctics de llengua i literatura catalanes: Curs de narrativa (1988) i Curs de poesia (1989); ha fet de crític literari en unes quantes publicacions i ha traduït poesia al català. Entre altres obres, ha publicat dos llibres de poemes: Palau de cendra (2000) –premi 25 d’Abril de Benissa– i Sospirs de Babel (2006); dos llibres de literatura infantil: El rei cec (2005) i Lluc (2006); a més de la novel·la juvenil Les volves d’aquella neu (2008). Li agrada de fer de rapsode i participa en espectacles poeticomusicals.

Com se't va ocórrer escriure en veu d'un gos?

No podia ser d'una altra manera. És sabut que la primera persona narrativa és la més pròxima al protagonista, però això només és un recurs literari. En realitat són les circumstàncies de la història real allò que em va portar, intuïtivament, a escriure d'aquesta manera. Lluc i la seua narració són ben reals, fins i tot la seua relació amb els seus amos és ben real. Amb Lluc vaig tenir la sensació que no necessitàvem les paraules per a entendre'ns, passàvem moltes hores junts al meu estudi, ell pensant, jo llegint o escrivint i sempre compartint estats d'ànim, inquietuds de tot tipus, ens enteníem molt bé. Per això la seua absència va ser tan colpidora per a mi. Vaig escriure aquest relat quan ja havia passat un any sense Lluc i vaig voler fer-lo parlar com parlem sense paraules amb un amic absent, amb un amic amb qui hem deixat una conversa inacabada. I potser fou llavors quan em vaig acostar al personatge i vaig veure que no tenia dret a usurpar-li la paraula. Per altra banda, tot memorialista ha de poder filtrar les seues experiències i transmetre-les de la manera més beneficiosa per a ell, no li ho podia negar.

Aquest gos és filosòfic. Creus que podem aprendre de les seves reflexions?

Vaig dir a la presentació de Lluc, a la Fira del Llibre, que el nostre protagonista devia haver "piratejat" algunes lectures meues i potser tracta d'imitar-les quan em dicta les seues memòries. D'alguna manera és evident que aquest gos és un ésser "llegit", que es veu abocat a viure en un món que li és estrany i, per tant, marca la seua estranyesa fent petits rajolins de pensaments en forma literària i inesperada per als qui vivim massa immersos en la nostra quotidianitat "humana" i despistada. Jo crec que la primera lliçó de Lluc és d'actitud, de saber quin és el seu paper al món i d'exercir-lo honestament. Després, ja ens ensenya la fidelitat, la generositat amb el proïsme, l'empatia, la solidaritat i la disposició al diàleg, Lluc, a més, és un antídot contra la soledat.

Per què li dones tanta importància als petits detalls de la vida quotidiana?

El món és ple de detalls i cal fixar-s'hi per a poder circular per la vida. Si ho dius per Lluc, em sembla lògica la seua atenció primmirada perquè una de les seues funcions és estar atent a tot allò que puga pertorbar el benestar de la tribu. Coses que a nosaltres, que vivim en una casa feta a la mesura de les nostres necessitats,ens resulten ben normals i necessàries, han de resultar sorprenents i impossibles per al nostre narrador, un visitant accidental que ve per a quedar-s'hi i es veu obligat a assumir el quefer d'ensinistrar, de distreure i protegir els seus amos en condicions ben adverses per a ell.

Com a escriptor, quina experiència t'ha aportat l'escriptura del Lluc en relació a la teva novel·la històrica, Premi Octubre de Narrativa, Hi ha morts que pesen cent anys?

Escric perquè m'agrada escriure i perquè m'agraden els reptes en l'escriptura; no m'interessa un projecte que no m'obligue a aprendre nous registres, a provar tècniques, a explorar temes, etc. Per altra banda cada llibre respon a un moment personal i a una motivació diferent. Lluc va eixir de sobte, sense pensar-hi, i ben aviat vaig tenir clar com havia de ser el relat; crec que vaig escriure a raig, al dictat —i no ho dic com a joc literari—: només havia de triar els records, filtrar-los i transferir-los al personatge. Hi ha morts que pesen cent anys és tot una altra cosa, hi ha un propòsit més complex i més divers que va des de la voluntat de conèixer un període històric ben convuls a recrear el Beniarbeig del segle XVII, passant per unes reflexions sobre el nostre present de valencians i el repte d'afrontar la dificultat d'una novel·la de llarg abast temporal amb els riscs formals que comporta el projecte.

És, doncs evident que parlem de dues obres poc comparables entre si, però al capdavall, com a escriptor, puc dir que he viscut dues experiències ben diferents i això és ben saludable, al meu parer. A partir d'ara, puc dir que ambdues influiran igualment en el que jo puga escriure en endavant.

El Cabanyal, per exemple.

 

Una trobada amb Lluís Cerveró

 

Què et va motivar escriure aquest llibre?

D’alguna manera ho he intentat reflectir en el títol. El cas del Cabanyal és un exemple, una mostra, de la manera d’actuar de determinades administracions públiques i de les associacions d’afectats per les seues decisions. I he volgut deixar-ne constància. A més, en un altre sentit de la paraula exemple, la trajectòria de la Plataforma Salvem el Cabanyal, amb setze anys de resistència a la potent maquinària de les administracions, també em mereix el qualificatiu d’exemplar. I també això ho volia deixar escrit.

Quina creus que és la clau del bon funcionament de la Plataforma Salvem el Cabanyal?

Si hagués de parlar d’una sola clau, diria que la constància. Salvem ha reunit en assemblea cada setmana 30-40 persones durant setze anys. Més de quaranta reunions anuals de tanta gent generen una gran activitat. A més, les propostes han tingut sovint un component molt imaginatiu i lúdic, que les ha fet atractives. D’altra banda, l’objectiu ha estat molt concret: no permetre la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, i això ha evitat perdre’s en altres qüestions polèmiques.

Una altra clau, que no depèn de Salvem, ha estat que el projecte municipal és una barbaritat, la qual cosa ha fet que des del principi, experts i institucions del món de l’arquitectura, de l’urbanisme, de l’art i, en general, de la cultura ens hagen donat suport. Molt més lentes, les sentències judicials també han anat a poc a poc confirmant els nostres arguments.

Quins van ser els moments que tu recordes com a més durs per al Cabanyal?

Des del punt de vista de les esperances, el 2008, quan el Tribunal Suprem espanyol reconeix la legalitat del Pla Especial que inclou la prolongació de Blasco Ibáñez, i, per tant, n’autoritza la realització. Poc després, però, una altra via judicial obliga el Tribunal Suprem a rectificar.

Menys concret en el temps, la progressiva degradació arquitectònica i social del barri. La compra i enderroc d’edificis per part de l’ajuntament, el deteriorament consentit de les cases i els carrers i la substitució dels habitants tradicionals per grups de comportament incívic o delictiu.

Ens pots parlar de les estratègies de l’alcaldessa Rita Barberà per enfrontar els veïns del Cabanyal?

Si hi ha hagut estratègies meditades se li hauria de preguntar a l’alcaldessa. Des del meu punt de vista, no hi ha hagut més que una posició autoritària per part d’una persona que no escolta l’opinió dels veïns, ni la veu dels experts, ni tan sols les decisions de la justícia (ha arribat a dir que està disposta a anar a la presó per tal de mantenir el projecte). Crec que no hi ha més estratègia que la de l’especulació immobiliària (frustrada per la crisi econòmica) i la megalomania de deixar la seua empremta en la ciutat. I, potser, s’ha trobat amb una oposició tenaç que no s’esperava.

Una conversa amb Rafa Gomar

Laia Climent conversa amb un dels autors de 3i4 edicions, que acaba de publicar el recull de contes Bé, perdona’m,però estan esperant-me

Acabes de publicar Bé, perdona’m, però estan esperant-me. Quina és la teva aportació en aquest llibre de contes? Has canviat en relació als anteriors?

La segona part del llibre “Pulsions” és una continuació dels meus contes anteriors, però ara amb més recursos i més riquesa tècnica i literària. En la primera part, “Aquest crepuscle permanent”, els contes estan enfocats des d’una perspectiva distinta, per a mi nova. També hi he inclòs aquí alguna innovació, tal i com ja havia experimentat en altres narracions al llarg dels 53 contes anteriors que he publicat. Ja havia experimentat en “Dolce vita”, “Dona davant l’espill” o “Contactes”, una declaració d’amor formalment en una instància administrativa. Ara, es tracta d’inserir tres narradors diferents en una mateixa història (L’emperador) o establir set històries simultànies que comencen i que no acaben, lligades per l’hora que transcorren i enllaçades per “cada dia, cada nit”.

Ets un gran escriptor de contes. Què t’aporta un conte en relació a un gènere més llarg, com la novel·la?

El conte és un gènere autòcton, totalment distint a la novel·la, amb unes característiques de ritme, temps, silencis, suggeriments i tècnica, totalment diferent, i que normalment obliga al lector a ser més participatiu. Jo em trobe molt més a gust. Per posar un exemple esportiu, el conte és una atleta que corre 100 metres lliures i la novel·la és atleta de 10.000 metres o de marató. Cada un pot ser excel·lent en la seua especialitat, però evidentment les característiques i les virtuts físiques són totalment distintes. Pel meu temperament sóc un escriptor més de distàncies curtes que no de llargues, i m’interessa més i m’ho passe millor escrivint sota les seues premisses. És cert que caldria definir el tipus de narració que l’escriptor vol abordar. Dins de la brevetat hi ha estudiosos que diferencien entre contes,  relats o narracions. De fet el primer està més prop de la poesia i, per tant, la síntesi i l’economia de mitjans és una de les seues característiques. Les narracions estan més prop de la novel·la. En aquest llibres, hi ha contes i narracions. 

 

En aquest llibre, els personatges són com una mena d’ombres . No acaben de tenir una identitat forta. Per què?

Estic totalment en desacord amb el que dius. Cap personatge d’aquestes històries és una ombra sense identitat. Al contrari, el meus personatges pensen i sobretot senten, no són personatges postmoderns. Potser estan agafats per les circumstàncies vitals, però tots reaccionen. O creus que una filla que mata sa mare, és una ombra? O un pare en una malaltia terminal que és capaç d’organitzar un pla perquè el fill el mate, no herete i ingresse a la presó, és una ombra? O una dona que anirà a Noruega perquè vol ser feliç, és una ombra? O una àvia que s’autolesiona per no ser explotada pels fills i els néts, ho és...? O un home vell que lamenta la pèrdua del desig, és una ombra? No hem de confondre les persones que s’interroguen, que reflexionen o els agrada la solitud, que han rebut un colp en la vida o han patit qualsevol trasbals i tenen problemes existencials o potser en un moment determinat estan atarantats, en ombres. Tots els meus personatges estan vius i lluiten internament i externament davant la vida.

Molts dels teus personatges són femenins. Per què?

Et rebote la pregunta, i per què no? Si considerem que les dones són més del 50% de la població i tenen una esperança de vida superior, perquè he de justificar que siguen protagonistes de moltes de les històries que escric. Jo solc agafar els arguments de la vida quotidiana, la vista, l’orella i la lectura són els elements més importants per a decidir els arguments que m’interessen i vull escriure. Jo no em plantege cap diferència de gènere a l’hora d’escriure una història. De fet, si et fixes, en les històries del llibre he intentat reflectir una gamma diversa de relacions personals. Hi ha relacions lèsbiques, monoparentals i comunes, relacions entre divorciats, separats, viudes, matrimonis, solters, adolescents... Una altra de les meues característiques: la diversitat en tots els àmbits, tant en la temàtica, com en la tècnica com en el llenguatge. Cada conte és un univers tancat en sí mateix on el que importa no és el gènere, sinó la reacció psicològica i vital. 

 

A la Fira del Llibre de València

Editorial Tres i Quatre vàrem ser, després d'uns anys d'absència, a la Fira del llibre de València. No ha estat un retorn passiu sinó molt i molt actiu, amb presentacions diverses.

Us deixem tres entrevistes amb alguns dels nostres autors,  presents i amb obra presentada a la Fira.

 Rafa Gomar. "Bé, perdona'm però estan esperant-me" 

Ferran Carbó i Vicent Salvador. Obra completa de Vicent Andrés Estellés

Tomàs Llopis. "Lluc"

 

ENS TROBEM AMB VICENÇ LLORCA

Vicenç Llorca (Barcelona) s'ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia, de l'assaig i de la novel·la. Com a poeta, és autor, entre d’altres, dels llibres  Atles d'Aigua (publicat per 3i4 el 1995, Paraula del món. Antologia 1983-2003 (publicat també a 3i4 el 2004), i el que durant aquest mes, Calendari d’instints. 

 Ha guanyat diversos premis com ara el Salvador Espriu de poesia jove, l’Ausiàs Marc, el Vicent Andrés Estellés, el Benvingut Oliver o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot
 

Ara fa 27 anys vas publicar el teu primer llibre, La pèrdua. Què aporta Calendari d’instints a la teva trajectòria?

Crec que aporta sobretot una mirada ètica sobre el món des d’una sensibilitat humanista i compromesa amb l’home i la dona d’avui dia. Una mirada que fa balanç del camí recorregut i proposa un sentit del temps propi des de la construcció d’un calendari: el de l’instint de viure des de la bellesa i des de la intuïció de l’eternitat que sentim a desgrat de la crueltat de la història, del pas vertiginós de les coses, de la fragilitat que ens envolta... A Calendari d’instints tanco el díptic anterior compost per De les criatures més belles i L’últim nord, on reflexionava sobre l’amor com a força de donació a partir de l’experiència de la paternitat, i obro una nova etapa en què investigo una expressió de l’afirmació de la vida en un món contradictori, paradoxal, i en un moment històric líquid, evanescent com un somni. En aquest sentit, em sembla un llibre molt actual que intenta dotar d’una estètica a una ètica.

Al final del poemari has citat Spinoza: “Sentim i experimentem que som eterns”. Quina relació té el teu llibre entre l’experiència concreta i l’universal?

En efecte, Spinoza va escriure una de les millors frases del pensament humà. Diu “sentim”, en primera persona del plural. Em sembla que expressar col·lectivament l’afirmació del sentiment de l’eternitat humana és una perspectiva que dota de transcendència la nostra vida quotidiana, els nostres petits gestos. Anem sobrats de connexió tecnologia i d’immediatesa. Fantàstic, faltaria més, això forma part de la condició humana. Però ens manca més connexió “sentimental” amb els altres i el planeta, alhora que una mirada més en profunditat. Spinoza ens adverteix en la seva frase que no es tracta de cap quimera: afegeix amb una gosadia, que qualificaria de poètica, que “experimentem” aquesta eternitat. I això és el que em sembla fantàstic. De la meva vida, vull retenir aquells moments secrets, màgics, profunds que romanen en mi. Aquells moments que m’han fet sentir i experimentar l’eternitat des de la meva temporalitat i consciència de flux. Una mena de memòria transcendental.

En el teu llibre hi ha un aspecte meravellós, i és aquest fluir, tant del sentit com del ritme, que gronxa un sentit profundament filosòfic. 

He intentat trobar, sense forçar retòricament, el ritme propi de cada poema segons el sentit que sentia necessari expressar. D’aquí l’intent de creació d’una poesia fidel a la poètica que contenia ja el meu llibre d’assaig L’entusiasme reflexiu on la poesia és per a mi un espai pactat a través de la paraula entre la dimensió irracional i la racional de l’ésser humà. El poema, en aquest sentit, és per a mi una expressió humanitzadora del que sigui la realitat, la irrealitat o la suprarealitat, tant se val. Un vertader miracle de la humanitat, un regal, en termes mitològics, d’algun déu o d’alguna deessa. Ara bé, això no treu que hi hagi una gran varietat de formes i, fins i tot, una certa investigació tècnica. Per exemple, he intentat reinterpretar la síntesi de la poesia oriental de l’haiku o de la tanka no reproduint les formes establertes per la tradició, sinó inventant-me una sèrie a cada part intitulada “Missatges al mòbil” on aprofito la síntesi dels llenguatges telefònics actuals per crear una forma nova. O bé la sèrie dedicada als ensenyaments de Confuci, “Junzi. L’home de bé”, on confronto en ple món actual el sentit de tesar un arc o agafar el símbol de la tortuga per a l’escriptura.

 
En qualsevol cas, m’agrada combinar en el vers sensualitat i metafísica, de manera que flueixi tant si és dit en veu alta com si el reservem per a la lectura silenciosa de la nostra intimitat.