dilluns, 7 de setembre de 2015

Trencatenebres



















Entrevista de Jaume C. Pons publicada a Núvol a l'autor de "Trencatenebres" obra guanyadora del premi Andròmina 2015

Un dels premis més prestigiosos i amb més recorregut de la recent història de la literatura catalana, l’Andròmina de Narrativa, que l’editorial Tresiquatre lliura des de l’any 1973, fou lliurat a Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) per una obra que juga amb la disgregació, els diferents punts de vista i la crueltat de la mirada dividida. Es tracta de Trencatenebres, un intel·ligent artefacte literari que funciona com una rondalla retallada, millor dit massacrada, per parlar de la brutalitat d’un assassí en sèrie que utilitza el caos imperant d’abans i de durant la guerra civil per seguir cometent les seves atrocitats, sempre deixant al seu pas una atroç marca característica que el delata. Les passions d’una sèrie de personatges emblemàtics és el focus d’atenció dintre d’aquest tornado on l’acció és irrefrenable i la violència escala a un nivell quasi radical. Durant aquesta Setmana del Llibre en Català l’autor participarà a la taula rodona “Bona collita de novel·les que parlen del passat”. L’acte tindrà lloc aquest proper diumenge 6 de setembre a la Plaça de la Paraula a les 12:45, sota l’organització de l’Associació d’Editors del País Valencià, i comptarà amb Anna Moner, Tomàs Llopis, Antoni Gómez i Juli Alandes, amb qui parlem des de Núvol per fer-li aquesta entrevista on s’obre per parlar de les claus que sustenten TrencatenebresLa mirada del cocodril i les seves altres obres anteriors.

Jaume C. Pons Alorda: Què et va portar a presentar-te al Premi Andròmina?
Juli Alandes: L’atzar. Sempre l’atzar. O la cervesa, o els poetes mallorquins, o una pèl-roja convincent. I el puto money, per què negar-ho. Era una nit que es presentava a Ca Revolta un poemari editat per 3i4. Juraria que Origen, de Miquel Bezares. Vaig acabar la nit xarrant amb Laia i Gemma, una nit de conversa íntima que no oblidaré, però on l’editora no deixà de remarcar que l’Andròmina enguany tenia dotació doble. Trencatenebres, aleshores, no era més que un projecte i un desig. Internet, que per a segons què és una meravella, em diu que això era el 12 de juny. Tenia dos mesos i mig de temps. I una necessitat indefugible de tenir el cap en alguna cosa i oblidar les misèries del món i de la vida. Això no ho he aconseguit. Però acabar la novel·la a temps era un repte. I un repte, com sabia Georges Perec, agullona. Dia a dia veia que anava molt just. Vaig acabar la vespra de la fi del termini. No vaig poder ni rellegir els darrers capítols! Alguna crítica ha remarcat que el final és “apressat” o alguna cosa així, però jo crec que en aquest cas la necessitat ha estat virtut. Al capdavall no vaig retocar res, perquè crec que la urgència em va dur a l’essència, a no perdre’m en digressions innecessàries o en deliris de documentalista. Encara que això de documentar-se és cosa impossible en agost a València, val a dir. I encara com que la documentació l’havia feta molts anys abans, com després explicaré.
J.C.P.A.: I què vares sentir quan vares saber que l’havies guanyat?
J.A.: Satisfacció, no hi ha dubte. És un premi amb una forta càrrega simbòlica. Encara que no sempre, al llarg de la seua dilatada trajectòria, la qualitat literària ha estat a l’alçada, hi ha grans llibres al seu palmarès que van marcar la meua iniciació com a lector en català. Ara hi ha qui vol reeditar l’engendre amb què se’n va inaugurar la trajectòria. No pas Tresiquatre, que sí que ho ha fet, amb bon criteri, amb els poemaris inaugurals.
J.C.P.A.: Què tal l’experiència de publicar a Tresiquatre? Què en penses de la nova etapa sota el lideratge de Laia Climent?
J.A.: L’experiència, molt bé. No debades el Premi Octubre és l’aposta principal de la casa! Ara, encara que sé que el món va com va, i no com volem, m’emprenya que, segons amb qui publiques i, sobretot, en quina ciutat publiques, existeixis o no per a uns i altres. Sort dels esperits lliures que hostatgen els núvols! Tresiquatre, amb Laia, torna a ser, i això és una bona notícia. I, de moment, no publica només crossover, allò que en deien para todos los públicos… Que en el cinema no acostumava ser cap garantia…
J.C.P.A.: Parlem del teu llibre. D’on va sorgir el pinyol originari deTrencatenebres? Realment va existir aquesta espècie de patrulla atípica o es tracta d’una llicència narrativa que fas servir per parlar del que realment t’interessa?
J.A.: No hi ha proves de la seua existència, però jo juraria que sí que va existir alguna cosa semblant. La CNT i la Columna de Ferro executaren alguns dels seus militants. Amb la seua preocupació pels principis, no ho farien sense indagacions. És la mena de cosa que no consta als arxius, per definició, i queda fora de l’abast dels historiadors.
J.C.P.A.: L’Inglorious Bastards de Tarantino té alguna cosa a veure?
J.A.: Tarantino és d’aquelles “glòries” que els vaig posar una X i vaig decidir ignorar per complet a partir d’aquell moment (rànquing encapçalat per Von Trier i Almodóvar). Potser m’he perdut alguna cosa, però què hi farem. No es pot arribar a tot. No fotes que m’hi assemble!
J.C.P.A.: La veritat és que sí, hi ha alguns punts curiosos en què totes dues obres dialoguen per aquesta qüestió canalla. Però imagino que, en certa manera, hi ha quelcom del conegut spaghetti western que pot haver vingut de Sergio Leone o d’altres directors. Creus que es podria dir que has fet un fideuà western o un arròs-al-forn western?
J.A.: No m’ho havia plantejat jo, això, amb Trencatenebres… Però si he fet una paella-western (que per a El crepuscle dels afortunats no dic jo que no puga valdre l’etiqueta) reclame com a influència major John Ford, d’una banda, i el western tadjik, d’una altra.Sardor, un western que Andrei Tarkovski no va aconseguir rodar, però el guió del qual, particularment literari, és una meravella.
J.C.P.A.: A vegades m’ha vingut al cap que Trencatenebres és el resultat evolutiu i evident de sumar dues obres teves com Àcrates, on parlaves del desastre de la Guerra Civil i les seves conseqüències, i El crepuscles dels afortunats, una obra negra duríssima i salvatge on no evites detalls escabrosos. Pensar això seria massa fàcil on el fons dins la teva bibliografia creus que ja podem trobar les marques del que havies de fer?
J.A.: És així, certament. I, de pas, conteste una pregunta que adés he deixat a mitges… Quan vaig escriure Àcrates tenia clar que volia escriure un relat sobre la Columna de Ferro. Amb un paper rellevant per a l’alliberament de la presó de Sant Miquel dels Reis. Però no vaig ser capaç de traure’n matèria literària. El mateix em va passar amb el darrer guerriller, Ramon Vila ‘Caracremada’. Era un deute pendent. Després va venir, la ràbia manava, El crepuscle dels afortunats, que no sé si és salvatge. Costumista, potser. Són així els costums d’avui en dia. I, per pur gust, vaig fer una preqüela antropològicament valenciana, Crònica Negra,aquesta sí, salvatge i delirant. I, encara, La mirada del cocodril, que la pobra ha passat de puntetes perquè de seguida ha vingut Trencatenebres, i crec que hi ha una història africana que no cal deixar perdre… Embolicat, amb goig, en la saga d’O’Malley, tenia també pendent un relat “social” sobre els fets de la Pobla Llarga del 1919, que són ben reals, i em ballava pel cap el capellà al Pont de l’Ase… M’has enganxat! Vaig pensar que la barreja dels gèneres podia ser ben productiva. Vaig afegir la part “negra” a la història de la Columna de Ferro, et voilà.
J.C.P.A.: Creus que Trencatenebres és la teva novel·la més ambiciosa? Per què?
J.A.: A nivell formal, no hi ha dubte. La multiplicació de veus, amb especial atenció a la varietat de registres lingüístics, la subjecció al ritme temporal i geogràfic dels fets reals… Però l’ambició fa anys que vaig desar-la al calaix. No publicaria res, si em pose ambiciós. M’aconforme amb una certa dignitat artesanal, ara com ara.
J.C.P.A.: I com practiques aquesta artesania teva? Quina és la teva metodologia artesanal? En poques paraules, quin és el teu mètode?
J.A.: Des de fa molts anys la meua biblioteca hostatja un exemplar de Contra el mètode, de Paul Feyerabend. Això sí, amb coherència, mai no l’he acabat de llegir.
J.C.P.A.: Es podria considerar Trencanetenebres una espècie de crossover, com has comentat abans, de diferents gèneres (thriller, novel·la històrica, història bèl·lica, noir…). Per què vares voler hibridar-los en un en aquest artefacte tan eficient? Creus que parlar de gèneres purs forma part del passat?
J.A.: El gènere pot ésser un punt de partida perfecte. Per a jugar amb ell, a la recerca, com a mínim, artesania obliga, d’eficiència narrativa. I també d’un cert risc formal. No per res, sinó per no avorrir-me. Si el gènere, en canvi, és un punt d’arribada em sembla que ara com ara és un corset que estreny. M’agraden els corsets, però per a poder-los despassar. O entortolligar, si s’escau…
J.C.P.A.: Per tant tu també ets dels que pensen que tenir traves ajuda a un creador?
J.A.: Sempre hi ha traves. Altrament, no hi ha creació. Una altra cosa és que aquelles traves siguen fèrtils. Les traves poden estimular, però jo crec que el pur formalisme acaba resultant estèril. La vie mode d’emploi de Perec, és un llibre extraordinari, però perquè Perec és un gran narrador. El rotllo que s’ha muntat perquè sorgeixen aquells relats no m’importa. Fet i fet, no el capte si no me l’explica. La disparition, en canvi, és una broma genial on la constricció estreny massa.
J.C.P.A.: Llegint-te més d’un connectarà aquest llibre amb Crim de sang, de Sebastià Alzamora, perquè podem arribar a identificar una sèrie de punts de contacte. Si pensem això ens equivoquem?
J.A.: Si faig abstracció del teatre dels Imparables, que no em puc estar de dir que va provocar que deixés de llegir poesia una temporada, Sebastià Alzamora em sembla un poeta més que respectable. El que he tastat de la seua narrativa, però, té la virtut d’irritar-me. I mira que escriu bé… L’estil, però, és condició necessària però no suficient. I certa mena d’apologia del nihilisme i l’amoralitat em subleva. Sóc un moralista, tot i desencantat, ai. No vaig voler llegirCrim de sang perquè les coincidències temàtiques i cronològiques són evidents, i no en volia saber res. Ho vaig fer després, perquè sabia que aquesta pregunta arribaria tard o d’hora. I he dir que Crim de sang no em subleva, m’indigna. Pel seu efectisme vacu (m’agrada la literatura fantàstica, però crec que no es pot barrejar amb el realisme històric) i perquè el nihilista, de sobte, necessita l’encarnació del Mal i la historitza de manera sectària, focalitzada en un personatge històric. És una perspectiva maniquea, absolutament burgesa, que evita el que crec que són les qüestions pertinents. El Mal abstracte no existeix, és històric. Els grans carnissers de la història es creien, tots, imbuïts de raó. El Mal són els mitjans, la banalitat de l’eficàcia.
J.C.P.A.: De les teves paraules es pot entendre, doncs, que la vida mateixa ja és un acte de creació i que ha de tenir la mateixa dignitat i responsabilitat que un text. Creus que aquestes, en teoria, virtuts s’estan perdent i que cada vegada anem més a la babalà? O és que en el fons som un poc reaccionaris?
J.A.: La vida hauria de tenir més dignitat i responsabilitat que un text, si és que escriptura i vida es poden separar. Jo crec que cal fer-ho, però hi ha grans mestres on això és indestriable. Sóc narrador, segurament, perquè no em conforme amb la meua vida, i polièdric perquè sóc incapaç de tenir una mirada única sobre la complexitat del món. Un reaccionari és el qui, conscientment, no vol anar endavant. Un cínic, sovint. És perfectament possible que un fill de puta integral escriga divinament, però ha d’escriure des de la seua pròpia esquerda. Si el que escriu és, només, una apologia del cinisme, per a mi no té cap valor. No hi ha color en la comparació entre Villon i Céline. Jo crec que si aquest l’hagués pogut llegir sense saber qui era el meu rebuig hauria estat immediat. M’ha passat amb altra gent.
J.C.P.A.: Dins l’obra hi ha uns quants poemes que demostren que els versos no et són aliens, i de fet tant aquí mateix com en altres bandes has més que declarat que ets amant de la poesia. Algun dia et veus amb coratge d’encarar-te amb un llibre de versos o aquesta idea simplement t’avorreix?
J.A.: Crec que va ser Faulkner qui va dir que qui no era capaç d’escriure poesia escrivia contes, i qui no arribava ni a això s’aconformava amb les novel·les. No puc sinó subscriure-ho. Puc fingir ser un poeta, a través d’un personatge. Fingir que sóc un poeta fingidor, i qui sap si no empescar-me un heterònim… La idea no m’avorreix gens ni mica, però l’amor per la poesia fa que els meus deplorables assajos personals, no pas de ficció, que passen de l’extrem del desfogament sentimental a la sàtira més o menys càustica, queden per a la intimitat. De moment i molt em tem que per sempre.
J.C.P.A.: Quins autors són els que més t’han marcat?
J.A.: La nòmina seria molt llarga, sempre incompleta i, confessem-ho, amb un punt de pretensiositat… Això sí, eclèctica! Mira, avui em ve de gust esmentar-ne un que no és sicilià ni recorde haver-lo esmentat mai. El vaig llegir de jove, per recomanació de Marc Granell, després de guanyar el meu primer premi literari. I ausades que em va marcar. Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sabato, august exemple d’hibridació i superació de gèneres.
J.C.P.A.: I què en penses de l’actual panorama d’escriptors del País Valencià?
J.A.: Poetes sempre n’hem tingut. I en tenim. Qui diga que massa sabrà de sociologia però no de literatura.
La narrativa ha passat uns anys que crec que han estat una veritable travessia del desert, on els desitjos del públic captiu, sempre repressors, barraven el pas a una necessària renovació. Afortunadament, aquesta s’ha produït, no sé si per circumstàncies literàries o purament generacionals. El pas del temps, que en diuen els poetes… Jo diria que els noms nous que hem sorgit, i no pas del no-res, que tenim ja una edat, i puc citar, entre altres, Xavier Aliaga, Anna Moner, Vicent Usó, Joan Benesiu i, sobretot, el gran Manuel Baixauli, no tenim cap ambició desmesurada, excepte narrar allò que creiem digne de ser narrat, i fer-ho amb total llibertat. Un deliciós oratjol en una cambra que semblava una mica resclosida. Senyors de la resta de les terres catalanes: els recomane ben vivament aquests narradors valencians, de debò. I no pensen que ho faig per veïnatge, si us plau!
D’altra banda, d’autors teatrals en tenim un de destacat, que diu, amb raó, que sempre ens oblidem del teatre, i que el teatre també es llig…
I després hi ha el meu amic Josep Lluís Roig, que fa de tot, i Bononad, que ho fa tot d’una.
J.C.P.A.: Ara m’has deixat en interrogant: qui és aquest autor destacat en teatre que mig esmentes?
J.A.: Manuel Molins, que acaba de publicar Blut und boden, sobre la pervivència del nazisme malgrat la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial, a través de la figura de Martin Schwarzbald, filòsof de retòrica brillant i poètica que recorda força Martin Heidegger.
J.C.P.A.: En què estàs treballant ara? Quins són els teus projectes futurs?
J.A.: Ara mateix no faig res, ai. Però la manca de mètode ja ho té, això, que en qualsevol moment m’hi puc posar de manera salvatge. I el calaix, al cap de tants anys d’escriure sense publicar, el tinc ple. De material en la seua major part caducat, segurament, però qui sap si no pagarà la pena fer una mica d’arqueologia. He transitat camins molt diferents dels d’aquests darrers anys.
J.C.P.A.: I tens idea de quins camins nous voldries transitar?
J.A.: L’explorador no coneix les terres incògnites. Si dóna per suposat que hi ha un Eldorado, la decepció és segura.

Cap comentari:

Publica un comentari