dilluns, 29 de desembre del 2014

Contrada

 














Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i fa més de quinze anys que es dedica professionalment al periodisme. Va presentar i realitzar, durant cinc anys, el programa de llibres diari Fum d’estampa, a Catalunya Cultura. Actualment, col·labora en l’espai radiofònic L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio (realitzat i presentat per Gaspar Hernàndez), i presenta l’espai de llibres L’última troballa per a Penedès TV i Comunicàlia. Com a crític o columnista, publica regularment a El Punt, La Vanguardia, Sàpiens, El Mundo, Avui El 3 de vuit. Ha presentat l’espai d’entrevistes El quadrat verd, per a Barça TV.

        
Ha publicat els llibres de poemes La corda del gronxador (premi Joan Alcover de poesia), Diari d’un setembrista (premi Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, i premi de la Crítica Serra d’Or), País de vent (premi Vila de Martorell de poesia) i Vetlla (Premi Octubre 2011 i Premi de la Crítica) i Contrada. Com a narrador, ha tret Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat (aquest últim ha estat traduït a l’asturià). Ha publicat la novel·la per a infants L’arqueta dels rellotges (Cruïlla). Anteriorment havia guanyat, també, el premi Josep Pla.


Els poemes els has escrit alternant-los en el temps o de manera lineal?


Bona pregunta. No, no són lineals, o sigui el primer sí que és el primer poema que vaig escriure però a partir del primer ja hi ha una mica de desajustos, és a dir, per exemple hi ha un poema que em sembla que és a la primera part, el cinqué o el sisé, que és l’últim que vaig escriure. L’únic que tenia clar era el primer perquè aquest llibre el vaig concebre amb la idea de fer un llibre que parlés sobretot de la vida al camp i de la vida retirada, o siga  la vida lluny de la ciutat. El que passa que tu tens una idea però llavors els esdeveniments que et van succeïnt al llarg de la teva vida corregeixen i tergiversa la idea prèvia del poema. Durant el temps d’escriptura del poemari, jo em vaig separar d’una dona, la meva germana va patir i superar un càncer, els fills van començar a fer-se grans. Per tant hi ha una sèrie de circumstàncies que intervenen en allò que tu escrius; I doncs, no, no està escrit cronològicament. 

Quina és la raó i/o intenció per la qual segueixes aquest ordre en els sonets?

L’ordre havia de ser un ordre més ferre i més clar. Hi ha una sèrie de poemes que tracten d’uns temes: el temps, el pas del temps de manera molt clara, la memòria, els fills, també la llengua i la manera com un treballa la llengua però jo crec que es van entrecreuant, o sigui no hi ha primer aquest tema, després aquest altre sinó que es van entrecreuant com la trena, com els cabells en una trena.

Entre els sonets Hospital (I) i Hospital (i II) trobem el Pregadéu mentre que entre La badoquera (I) i La badoquera (i II) has deixat tres, hi ha algun motiu?

Això no és conscient. Està bé l’observació però jo no n’era conscient. Hi era conscient que hi ha dos poemes que tenen dues parts com tu molt bé has dit: Hospital, que fa referència al que vaig viure amb la meva germana i Badoquera, o sigui, un que parla de la malaltia i de la manera com rebem la malaltia i com l’enfrontem i l’altre que parla de l’acte d’escriure. Volia separar-los, que no fossin directament u i dos sinó que trobessis l’u, que hi hagués un intermedi i trobessis el dos perquè llavors tinguessis el record de l’u. No era conscient si hi havia entremig un o tres perquè simplement jo els volia separar i llavors que el curt de separació sigui més gruixut o més estret és indiferent.
 

dimarts, 2 de desembre del 2014

Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals














El passat dimecres dia 12 de novembre de 2014 va tenir lloc a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre la presentació d’ Àncora deltemps. Antologia de dietaris actuals a càrrec de JoanBorja, antologador, Laia Climent, editora del llibre i Vicent Salvador, autor, catedràtic a la UJI i membre del IIFV. A la trobada els assistents no deixaren cap seient per omplir a la llibreria i es reflexionà conjuntament sobre els valors més que literaris del gènere, la dissort que estan patint actualment els dietaris i la necessitat de crear-ne un cànon.

La primera intervenció la va dur a terme l’editora, Laia Climent, que va posar èmfasi en la necessitat de crear un cànon, un catàleg que alhora siga capaç d’explicar, sintetitzar i mostrar la capacitat creadora dels nostres dietaristes actuals, i siga capaç, també, de mostrar un camí per a les pròximes generacions.

Tot seguit, Vicent Salvador, afalagà la gosadia del projecte, ja que, tant per la seua magnitud com per la manca de referències, seleccionar autors i textos era una tasca necessària per als nostres temps. A més a més, el poeta s’endinsà d’una manera molt breu però exacta a la definició de dietari posant de manifest totes les seues semblances amb la poesia pel que fa a la brevetat i al seu caràcter íntim. Els dietaris prenen semblança, en tant que contingut i processos, a la poesia però ens fa molt més partícips en tant que guanyen en quotidianitat i llenguatge.
A continuació era el torn de Joan Borja, la intervenció més esperada. L’antologador va centrar molt més la seua intervenció en la reivindicació del gènere i en el procés de selecció. Per començar va definir el volum com un tast de dietaris, un recull de peces significatives que, a banda de reivindicar el gènere, dóna als valencians una veu privilegiada en la simfonia de la universalitat literària.

L’antologador va insistir sobretot en el procés de l’antologia. Després del I Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica a la Universitat d’Alacant es passà una macroenquesta als assistents per triar els 23 autors més significatius de la literatura catalana autobiogràfica. Els criteris foren clars: havien de ser autors en producció i els textos que els autors triaren, si volien escollir-los.

Aquest procés, compartit per especialistes i lectors, és summament productiu perquè, com va afirmar l’autor, quan els ingredients són bons, els plat ha de resultar igualment bo. Estem, doncs, davant d’una antologia que bé pels autors que s’antologuen, bé pels mecanismes de selecció, confecciona un volum que està a l’alçada de les circumstàncies i supleix amb expectatives la mancança d’un cànon actual i la projecció dignificadora i revitalitzadora dels dietaris. Àncora del temps quedà presentat com un volum que a més d’assumir la tradició d’Ors, de Pla o de Fuster, se supera i s’adapta als nous temps.

Joan Borja, encara més, va posar de manifest les dificultats que tingué a l’hora de confeccionar un volum d’aquestes característiques. En primer lloc la mínima perspectiva històrica esdevé un entrebanc si la qüestió de crear un cànon es tracta. Hui dia podem saber quins autors són bons, però ens és absolutament impossible saber quins tindran transcendència en un futur. I molt més quan el projecte té un caràcter triple: seleccionar, mostrar i reivindicar un gènere tan interessant, tan productiu o tan antic.

Per finalitzar, l’autor va voler explicar, dins de les noves tendències dietarístiques, que va considerar dietari. El primer criteri va ser  l’ordenació temporal dels textos, que en alguns dels autors antologats no era del tot explícita. Un segon criteri per a la consideració del gènere dietarístic va ser el de la brevetat, com una mostra del pensament fragmentari que suggereixen un pregon món interior farcit de valors per als nous temps. Els dietaris esdevindrien ─com va afirmar l’autor─ en catedrals del pensament que a cop d’ull conviden el lector a la reflexió dels esdeveniments transcendents i banals del nostre món d’ara.

Per acabar i no menys importants foren les intervencions del públic, entre els que caldria destacar Ferran Garcia-Oliver, autor antologat, que, amb el seu deix d’historiador, assenyalà la importància del dietari per a les generacions futures perquè, a més de mostrar-nos ara, actuaran com una caixa de ressonància de la veu pròpia i col·lectiva que duraran i diran molt als historiadors en el futur.

Després entrà en debat a la llibreria, entre els presentadors i els assistents, la dificultat que hi ha a les llibreries actuals a l’hora d’accedir a dietaris al mateix temps que se’n lloaven les virtuts i la seua capacitat didàctica. Es va considerar que els dietaris, possiblement hui, siguen el gènere més conreat per l’ús actiu que se’n fa a les xarxes socials, malgrat que hagen abandonat en molts casos ací la seua qualitat literària. Els dietaris doncs, han de suplir aquest buit i han de, al mateix temps, ensenyar al nous joves escriptors i lectors una manera més eficaç i qualitativa d’escriptura.

I aquesta va ser la cloenda i conclusió de la presentació, que Àncora del temps apareix com una necessitat urgent d’omplir un buit editorial adreçat a un públic no necessàriament especialitat que ha de tenir en compte les últimes tendències en dietarística.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Les ratlles de la vida







 











Raquel Ricart va nàixer a Bétera (el Camp de Túria) el 1962. L’amor per la lectura i ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha estat una constant en la seua vida. Literàriament es donà a conèixer en guanyar un accèssit als premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles.

Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (1999), el màgic relat juvenil Van ploure estrelles (2001), el volum Costums i tradicions i la novel·la El quadern d’Àngela (2010), guanyadora del V Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà. Col·labora ocasionalment amb columnes d’opinió al diari El Punt.


Quina importància té la memòria en aquest llibre?

Té un​a importància absoluta, tanta com en la vida. Quan es perd la memòria es perd la identitat, perquè es perd la consciència contínua d’un ‘jo’ que experimenta la vida. La novel·la comença amb la pèrdua parcial de memòria d’una de les protagonistes, i eixa pèrdua és el primer pas cap a la mort. Diria que col·lectivament passa el mateix. Si es perd la memòria, es perd la consciència de poble. Em sembla necessari recordar, saber d’on venim i saber qui som.

Quin paper  tenen les dones?

La saga familiar de la novel·la és matrilineal. Per tant són personatges importants que vertebren la novel·la, i en fer-ho, ens parlen de les pròpies experiències. Experiències vitals poques vegades contades o narrades, si les comparem amb altres com la guerra, per exemple. Els parts, les menarquies, la sexualitat, la mort, l’amor. Dones humils que treballen per la vida de tots.
Quina simbologia adquireixen les ratlles en aquest llibre?
Les ratlles són les experiències vitals que marquen les seues vides, com els solcs de la terra quan es treballa, quan es passa la rella. I he jugat amb la idea que cada ratlla, cada arruga de la cara, contava una història, una vivència, un desig, un amor.

Què et va motivar escriure aquesta magnífica obra?

Era una història que demanava ser contada. Una història plena d’històries. Moltes me les han contades al llarg de la meua infantesa, perquè ma mare és una gran narradora. Moltes altres són inventades. Era una necessitat i també un homenatge a totes les dones que m’han precedit i que no han tingut l’oportunitat d’explicar tot això que jo conte. Fer memòria, fer vida.