El Cabanyal, per exemple.

 

Una trobada amb Lluís Cerveró

 

Què et va motivar escriure aquest llibre?

D’alguna manera ho he intentat reflectir en el títol. El cas del Cabanyal és un exemple, una mostra, de la manera d’actuar de determinades administracions públiques i de les associacions d’afectats per les seues decisions. I he volgut deixar-ne constància. A més, en un altre sentit de la paraula exemple, la trajectòria de la Plataforma Salvem el Cabanyal, amb setze anys de resistència a la potent maquinària de les administracions, també em mereix el qualificatiu d’exemplar. I també això ho volia deixar escrit.

Quina creus que és la clau del bon funcionament de la Plataforma Salvem el Cabanyal?

Si hagués de parlar d’una sola clau, diria que la constància. Salvem ha reunit en assemblea cada setmana 30-40 persones durant setze anys. Més de quaranta reunions anuals de tanta gent generen una gran activitat. A més, les propostes han tingut sovint un component molt imaginatiu i lúdic, que les ha fet atractives. D’altra banda, l’objectiu ha estat molt concret: no permetre la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, i això ha evitat perdre’s en altres qüestions polèmiques.

Una altra clau, que no depèn de Salvem, ha estat que el projecte municipal és una barbaritat, la qual cosa ha fet que des del principi, experts i institucions del món de l’arquitectura, de l’urbanisme, de l’art i, en general, de la cultura ens hagen donat suport. Molt més lentes, les sentències judicials també han anat a poc a poc confirmant els nostres arguments.

Quins van ser els moments que tu recordes com a més durs per al Cabanyal?

Des del punt de vista de les esperances, el 2008, quan el Tribunal Suprem espanyol reconeix la legalitat del Pla Especial que inclou la prolongació de Blasco Ibáñez, i, per tant, n’autoritza la realització. Poc després, però, una altra via judicial obliga el Tribunal Suprem a rectificar.

Menys concret en el temps, la progressiva degradació arquitectònica i social del barri. La compra i enderroc d’edificis per part de l’ajuntament, el deteriorament consentit de les cases i els carrers i la substitució dels habitants tradicionals per grups de comportament incívic o delictiu.

Ens pots parlar de les estratègies de l’alcaldessa Rita Barberà per enfrontar els veïns del Cabanyal?

Si hi ha hagut estratègies meditades se li hauria de preguntar a l’alcaldessa. Des del meu punt de vista, no hi ha hagut més que una posició autoritària per part d’una persona que no escolta l’opinió dels veïns, ni la veu dels experts, ni tan sols les decisions de la justícia (ha arribat a dir que està disposta a anar a la presó per tal de mantenir el projecte). Crec que no hi ha més estratègia que la de l’especulació immobiliària (frustrada per la crisi econòmica) i la megalomania de deixar la seua empremta en la ciutat. I, potser, s’ha trobat amb una oposició tenaç que no s’esperava.

Una conversa amb Rafa Gomar

Laia Climent conversa amb un dels autors de 3i4 edicions, que acaba de publicar el recull de contes Bé, perdona’m,però estan esperant-me

Acabes de publicar Bé, perdona’m, però estan esperant-me. Quina és la teva aportació en aquest llibre de contes? Has canviat en relació als anteriors?

La segona part del llibre “Pulsions” és una continuació dels meus contes anteriors, però ara amb més recursos i més riquesa tècnica i literària. En la primera part, “Aquest crepuscle permanent”, els contes estan enfocats des d’una perspectiva distinta, per a mi nova. També hi he inclòs aquí alguna innovació, tal i com ja havia experimentat en altres narracions al llarg dels 53 contes anteriors que he publicat. Ja havia experimentat en “Dolce vita”, “Dona davant l’espill” o “Contactes”, una declaració d’amor formalment en una instància administrativa. Ara, es tracta d’inserir tres narradors diferents en una mateixa història (L’emperador) o establir set històries simultànies que comencen i que no acaben, lligades per l’hora que transcorren i enllaçades per “cada dia, cada nit”.

Ets un gran escriptor de contes. Què t’aporta un conte en relació a un gènere més llarg, com la novel·la?

El conte és un gènere autòcton, totalment distint a la novel·la, amb unes característiques de ritme, temps, silencis, suggeriments i tècnica, totalment diferent, i que normalment obliga al lector a ser més participatiu. Jo em trobe molt més a gust. Per posar un exemple esportiu, el conte és una atleta que corre 100 metres lliures i la novel·la és atleta de 10.000 metres o de marató. Cada un pot ser excel·lent en la seua especialitat, però evidentment les característiques i les virtuts físiques són totalment distintes. Pel meu temperament sóc un escriptor més de distàncies curtes que no de llargues, i m’interessa més i m’ho passe millor escrivint sota les seues premisses. És cert que caldria definir el tipus de narració que l’escriptor vol abordar. Dins de la brevetat hi ha estudiosos que diferencien entre contes,  relats o narracions. De fet el primer està més prop de la poesia i, per tant, la síntesi i l’economia de mitjans és una de les seues característiques. Les narracions estan més prop de la novel·la. En aquest llibres, hi ha contes i narracions. 

 

En aquest llibre, els personatges són com una mena d’ombres . No acaben de tenir una identitat forta. Per què?

Estic totalment en desacord amb el que dius. Cap personatge d’aquestes històries és una ombra sense identitat. Al contrari, el meus personatges pensen i sobretot senten, no són personatges postmoderns. Potser estan agafats per les circumstàncies vitals, però tots reaccionen. O creus que una filla que mata sa mare, és una ombra? O un pare en una malaltia terminal que és capaç d’organitzar un pla perquè el fill el mate, no herete i ingresse a la presó, és una ombra? O una dona que anirà a Noruega perquè vol ser feliç, és una ombra? O una àvia que s’autolesiona per no ser explotada pels fills i els néts, ho és...? O un home vell que lamenta la pèrdua del desig, és una ombra? No hem de confondre les persones que s’interroguen, que reflexionen o els agrada la solitud, que han rebut un colp en la vida o han patit qualsevol trasbals i tenen problemes existencials o potser en un moment determinat estan atarantats, en ombres. Tots els meus personatges estan vius i lluiten internament i externament davant la vida.

Molts dels teus personatges són femenins. Per què?

Et rebote la pregunta, i per què no? Si considerem que les dones són més del 50% de la població i tenen una esperança de vida superior, perquè he de justificar que siguen protagonistes de moltes de les històries que escric. Jo solc agafar els arguments de la vida quotidiana, la vista, l’orella i la lectura són els elements més importants per a decidir els arguments que m’interessen i vull escriure. Jo no em plantege cap diferència de gènere a l’hora d’escriure una història. De fet, si et fixes, en les històries del llibre he intentat reflectir una gamma diversa de relacions personals. Hi ha relacions lèsbiques, monoparentals i comunes, relacions entre divorciats, separats, viudes, matrimonis, solters, adolescents... Una altra de les meues característiques: la diversitat en tots els àmbits, tant en la temàtica, com en la tècnica com en el llenguatge. Cada conte és un univers tancat en sí mateix on el que importa no és el gènere, sinó la reacció psicològica i vital. 

 

A la Fira del Llibre de València

Editorial Tres i Quatre vàrem ser, després d'uns anys d'absència, a la Fira del llibre de València. No ha estat un retorn passiu sinó molt i molt actiu, amb presentacions diverses.

Us deixem tres entrevistes amb alguns dels nostres autors,  presents i amb obra presentada a la Fira.

 Rafa Gomar. "Bé, perdona'm però estan esperant-me" 

Ferran Carbó i Vicent Salvador. Obra completa de Vicent Andrés Estellés

Tomàs Llopis. "Lluc"