Aquestes festes llegeix Tres i Quatre

Relaxa't. Somriu. Llegeix un bon llibre. Fes-te un regal.

Bons desitjos per aquestes festes i moltes i bones lectures.

Rafael Tasis, 3 títols a 3i4: "La Biblia Valenciana", "Un crim al Paralelo" i "És hora de plegar"

Aquestes festes regala misteri!

    

La màgia de les festes. la màgia de les paraules.

Aquest Nadal regala poesia.

Carmelina Sánchez Cutillas, Josep Maria de Sagarra, Vicent Andrés Estellés.

Narrativa, teatre i poesia.

Aquestes festes regala clàssics.

 

 

Països Catalans. País Valencià. Memòria. Reflexió

Aquest Nadal aprofita per fer regals que  facin conèixer el país.

Premis Octubre 2016

Dissabte 29 d'octubre serà la nit dels Octubre d'enguany en la que farem l'entrega dels premis a les obres guanyadores.

Hem rebut 155 originals, entre els quals 74 de poesia, 53 de narrativa i 28 d’assaig. Una característica dels Premis Octubre és el fet que els originals provenen de qualsevol indret dels Països Catalans. Enguany hem rebut originals de Ciutadella, Muro, Alcoi, Barcelona, Gandia, Tarragona, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Calella, Mataró, Alginet, Igualada, etc. Així, podem dir amb tota claredat que són uns premis nacionals on les autores i autores del nostre país s’aboquen a presentar les seves obres.

Una altra característica dels Premis Octubre, que portem endavant des de ja bastants anys és que els jurats dels Premis Octubre no es fan públics fins al dia del veredicte. L’editorial no parla tampoc amb ells per cap qüestió sobre la deliberació sinó és merament per transmetre la informació del seu funcionament. És un aspecte important per mantenir al màxim possible un jurat neutre i sense pressions.

D’altra banda, enguany hem volgut recuperar els congressos dels Premis Octubre, i amb aquesta empenta, també hem volgut tornar a celebrar aquesta nit literària en l’Hotel Astoria. Un espai on els Premis ja havien estat ara fa unes desenes d’anys. Època en què Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Roig, Pierre Vilar, Andreu Alfaro i molts d’altres eren presents entre el públic. També aquest espai es va utilitzar tantes vegades per fer les llarguíssimes deliberacions dels jurats dels Octubre que s’acabaven a altes hores de la nit. 

Fet i fet, estem davant d’un premis literaris que ja porten 45 anys a l’esquena i que han pres força en aquests darrers anys gràcies als canvis polítics però també socials que està vivint el nostre país. És gràcies a totes aquelles escriptores i tots aquells escriptors que creuen en els Premis i que entreguen els seus originals com també gràcies a tota aquella gent que els recolzen des de fa tants i tants anys. I és doncs així que els Premis Octubre estan a prop de acomplir el mig segle. 

Aquí teniu una entrevista a Lluís Miró on destaca les novetats d'aquest 2016

"Caïm" premi Serra d'Or 2016

 

El poeta Josep-Ramon Bach ha rebut el Premi Serra d'Or 2016 pel poemari "Caïm" que vam publicar l'any 2015 a Tres i Quatre.

Volem felicitar en Josep-Ramon, que també va guanyar El Vicent Andrés Estellés de poesia als Premis Octubre 2015 amb "Secreta Dàlia" que hem publicat fa molt poc.

Felicitats a un dels nostres poetes! Us deixem les paraules que va adreçar en l'acte de lliurament del premi:

"Digníssimes autoritats, amigues i amics, primerament voldria donar les gràcies a l’Abadia de Montserrat per la defensa permanent dels valors de la cultura i de la llengua, als components de la revista Serra d’Or, al membres del jurat per la seva generositat en valorar el meu llibre, a l’editora Laia Climent per la decisió redemptora de publicar-lo, a Manuel Costa Fernández per fer-me un pròleg premonitori, i  a la Margarida Trias per tenir cura dels poemes. Moltes gràcies. Per a mi és un regal tan inesperat com necessari. Enguany celebraré els meus primers 70 anys de vida i no podia tenir millor regal que aquest premi de la crítica.

Caïm com apunta Manuel Costa en el pròleg és “un clam contra la violència, el fanatisme, el poder absolut i la insolidaritat...” Un al·legat contra una humanitat sense escrúpols, que destrueix tots els valors i anorrea les persones, que sotmet a la violència els seus actes de domini, que mata sense manies. Caïm és un cop de puny sobre la taula. Un crit d’alerta dolorós i necessari. El llibre està escrit en un llenguatge directe sense imatgeries, però amb paraules dures plenes d’energia i vitalitat que prenen el ritme de la protesta i cerquen la idea de justícia.

Caïm tristament està de moda. Els darrers atemptats sagnants obren un futur dubtós amenaçat pel deliri dels monstres, que menyspreen la vida en nom del no-res.

El poema hauria d’aprendre aquesta lliçó vital i salvar els obstacles de la cobdícia humana per arrelar-se en els peus de cada sentiment oblidat, de cada cos sofrent, de cada silenci malèfic, de cada esperança rompuda, de cada vexació cruel, de cada ferida oberta, de cada somni romput... i tantes d’altres emocions sentides, que reclamen un lloc preferent en la vida pública.

Caïm va adreçat a totes aquelles persones sensibles que estimin la vida i donin valor al fet d’existir amb garanties de conviure amb pau i dignitat. També va adreçat als lectors habituals de poesia, perquè trobin en un llenguatge potent i clarificador l’eterna estructura secreta del poema.

Moltes gràcies. Visca la poesia!"

El Calze

Jordi Romeu Rovira (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1960). Historiador i periodista, ha publicat diversos treballs d'història local i comarcal i de temàtica vitivinícola. Amb El Calze, el seu debut en l'àmbit de la creació literària, l'autor basteix un mosaic temàtic i de gèneres literaris, a través del qual convida al lector a reflexionar sobre la interacció entre passat i present, entre la memòria de l'individu en la seva unicitat i la història com a construcció social.

Què et va motivar a escriure el llibre?

El Calze parla de l’impacte emocional que vaig sentir en veure la ciutat de Praga per primer cop, l’agost de 1989, camí de la Unió Soviètica. En una Europa dividida, el desconeixement dels països dits socialistes era absolut. Ara, tot això, resulta difícil de concebre perquè no hi ha cap racó de món sobre el qual no hi hagi una fotografia penjada a internet. L’any 1989 això no era així i el primer contacte amb la ciutat em va colpir. Passejar per Praga va ser una experiència d’un goig intens. La segona part del llibre recull la trobada fugaç amb tres dones que van viure sota el règim socialista i van experimentar els efectes caòtics de la seva desaparició. Aquesta apartat es completa amb el perfil d’una dona supervivent del Gulag, filla d’un dirigent bolxevic de primera hora que va ser depurat per Stalin en els primers judicis de Moscou el 1937. La tercera part d’El calze recull els comentaris d’una sèrie de novel·les que actuen de catalitzador per proposar una reflexió sobre temes que ja han anat sorgint al llarg del llibre: la unicitat de l’individu i la seva relació amb el moment històric que li ha tocat de viure, la presència de l’altre i la necessitat de defugir d’anàlisis simplistes o esbiaixades, la complexitat de la història i, en general, la reivindicació d’Europa com a un espai cultural comú i plural.

A quin lector penses que va dirigit?

D’entrada, no hi ha cap restricció pel que fa a quin podria ser el lector potencial d’El calze perquè, tot i tractar-se d’una obre de no-ficció, té una clara vocació literària, ja que, tot i no ser una novel·la, el text és bàsicament narratiu. De fet, el llibre conjuga diversos gèneres com ara el dietari, el relat periodístic, el memorialístic i l’assaig històric. És per això que El calze, tot i proposar una reflexió sobre diversos temes té més a veure amb un text de creació literària que amb un assaig de tipus acadèmic. Es tracta, doncs, d’un treball que conjuga narrativa i anàlisi i que està concebut amb una clara voluntat literària i escrita amb un llenguatge sobre i expressiu que cerca la complicitat d’aquell lector que vulgui fer una mena de passeig per la literatura i la història a l’antiga Europa de l’est.

Què creus que aporta aquest llibre a la nostra societat?

En un passatge d’El calze cito unes paraules del filòsof Emil Cioran segons el qual un llibre que es pot llegir com si fos la guia telefònica és una llibre fallit. Hi estic d’acord. Els llibres que val la pena llegir són aquells que, a més de proposar al lector viure una experiència estètica, aporten algun element de reflexió que invita a interrogar-se o posar en qüestió allò que ens envolta. El calze és un llibre que proposa una aproximació a un món ja desaparegut –els països del socialisme real abans de la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d’Europa- i ho utilitzant diverses estratègies literàries entre elles la lectura en clau històrica de diverses obres de ficció relacionades amb aquella part del continent europeu que fins l’any 1989 es trobava en el cantó est del mur. En aquest sentit, El calze es pot llegir com una reivindicació d’Europa com a espai cultural compartit i plural, d’una riquesa en bona part per conèixer i que, en qualsevol cas, no té res a veure amb la idea d’Europa de buròcrates i mercaders.

Tot esperant la riuada

Roger Vilà Padró (Sentmenat, 1968) és filòleg i escriptor. L'any 2013 va publicar la novel·la Marges, de la qual són hereus molts dels poemes de Tot esperant la riuada. Prèviament, l'any 2007 havia publicat l'edició de La Musa vigatana de Marià Torrent i Vinyas. Ha estat vinculat a nombroses publicacions i iniciatives culturals, i actualment és codirector de L'Acció Paral·lela, un full literari amb males intencions.

Quina importància té el poema «Tot esperant la riuada» per ser també el títol del llibre?

Potser és d’un dels poemes que transmet amb més precisió l’estat d’ànim que recorre el llibre, aquesta sensació d’estar esperant alguna cosa que no acaba d’arribar, la necessitat d’un canvi davant la dificultat del moment present, l’ànsia per una novetat que ho capgirarà tot i que alhora provoca un cert temor. És el poema que obre la segona part del llibre i té un paper important perquè assenyala el canvi d’estació, l’arribada de la pluja, i també connecta amb la primera part perquè manté l’atmosfera inquietant que ja ha aparegut en algun altre poema. Amb tot i això, la coincidència no té més importància; de fet, quan escric o preparo un recull de poemes, no totes les decisions que prenc són premeditades. En aquest cas, per exemple, vaig escriure aquest poema quan el recull ja estava força avançat i ja tenia per títol «Tot esperant la riuada». Vaig voler posar el mateix títol al poema que anuncia justament la riuada.

El recull de poemes està estructurat en quatre blocs (Clau de pas, Estiu, Hivern i Desguàs), és una referència a les quatre estacions de l’any? Quina importància té aquesta divisió? Per què tenen més pes l’estiu i l’hivern que no les altres dues parts?

El recull està dividit bàsicament en dos blocs, en dues estacions, estiu i hivern, calor i fred, sequera i humitat. Hi apareixen els extrems, no pas les estacions temperades. O no plou o plou massa, o fa molta calor o gela. El món no apareix reflectit com un lloc gaire confortable, tot i que hi ha moments de bon temps, de confort i fins i tot d’intimitat. Per això no hi apareixen la primavera ni la tardor. Els altres dos blocs, «Clau de pas» i «Desguàs», formats cadascun per un únic poema, obren i clouen el llibre respectivament. A més, assenyalen la importància de l’aigua al llarg del recull i serveixen per apuntar-ne alguns dels temes —en el primer cas— i reprendre’ls per tancar el cercle —en el segon—, com ara la necessitat de trobar un lloc a cobert, un espai on viure, o la influència que pot tenir el bagatge que cadascú s’enduu allà on va.

Al teu poemari, l’aigua, des de l’inici fins el final, i el món grec clàssic, en menys mesura, són uns constants referents, quin significat tenen per a tu i els poemes?

En el cas de l’aigua hi ha una primera significació òbvia: l’aigua és vida; sense aigua no hi ha vida possible. I l’aigua purifica, treu la pols, fa tirar avall, però també és la causa de grans desastres. Com deia la literalitat del vers de Raimon, «Al meu país la pluja no sap ploure», i aquest és un dels temes que travessa el llibre i una de les raons que empenyen el personatge que hi surt —de vegades un jo, de vegades un tu— a buscar altres paisatges, altres llocs al món. Però si marxa no ho farà sense el bagatge de què abans he parlat, un bagatge que ve representat en part per aquest món grec clàssic del qual sorgeix la nostra civilització. No negaré que aquí hi ha també una connexió amb la novel·la Marges, que vaig publicar el 2013 i de la qual són deutors alguns dels poemes i dels temes d’aquest volum, començant pel sonet que l’encapçala.

M’he fixat en què al teu poemari hi ha una mètrica molt variada, quina és la raó?

En general, m’agrada poc la cotilla que imposa una mètrica determinada. Ara, això forma part del mateix procés creatiu, de la manera com sorgeix cada poema; sovint és el primer vers el que marca com serà la mètrica de cada composició, però el tema també hi té a veure. El poema inicial, per exemple, és un sonet, i no és casualitat: en aquest cas jo buscava un to greu, una certa formalitat per introduir el que vindrà, i l’estructura del sonet em va ajudar a trobar aquest to. En canvi, «Puericultura» funciona gairebé com una cançó. Busco un ritme que lligui bé amb el que explica el poema, i que el text funcioni quan és llegit en veu alta. Per això hi versos llargs que alternen amb versos curts, repeticions, o fins i tot alguna prosa.

Quasi tots els poemes tenen alguna dedicatòria, són molt pocs els que no en tenen cap, per què és?

Aquesta, és clar, és una tria molt personal. Quan he dedicat algun poema a algú és perquè jo veig, més prima o més tangible, una connexió entre alguna idea que apareix al poema i la persona a qui va dedicat, sense que la persona a qui va adreçada l’endreça hagi de veure-hi aquesta relació que jo hi veig. Hi ha, però, poemes que no expressen aquesta connexió amb ningú o que, senzillament, no volia dedicar a ningú, i han quedat sense endreça.