ORIGEN

 

 

Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) ha obtingut diversos premis literaris, com el Ciutat de Palma de Poesia, amb Carnaval (1989), el Miquel de Palol per l'obra El convers (2004), o el Maria Mercè Marçal (2010) i el premi crítica Serra d'Or de Poesia (2011) per L'espiga del buit.

Codirigí, juntament amb Biel Thomàs, les Edicions Atàviques, experiència plàsticopoètica que es desenvolupà durant els darrers anys de la dècada dels vuitanta i els primers de la dels noranta al seu poble natal. Fou col·laborador del fotògraf Toni Catany, entre d’altres, en els llibres Dels qui escriuen (2002) i Record de Llucmajor (2003)

Ens podries descriure quin és el teu procés d'escriptura? Comences per les idees o et deixes emportar pels sons?

Per a mi, la idea no arriba si no és amb el so, i totes dues coses han d'anar, forçosament, unides. Dit d'una altra manera, no entenc el pensament mut, perquè, en la poesia, és per a mi important la sonoritat del pensament, la música de les idees. També he de remarcar, però, que aquests sons es poden tallar, estroncar, callar i continuen dient, perquè en un text poètic crec que un silenci pot ser tan significatiu com la més bella de les harmonies.

Tens un poemes altament cohesionats. Quins són els teus principals mestres?

Sempre he pensat que, més que mestres, hi ha obres i, en alguns casos, fins i tot versos que t'ajuden a veure camí, llum o estructura. És cert que em preocupen la cohesió i la coherència no només dels versos d'un poema, sinó del llibre sencer, per l'estructura del qual treballo des de l'inici de qualsevol projecte. Si he de parlar de noms, és inevitable que digui Carles Riba, Blai Bonet, e.e. cummings o Rosselló-Pòrcel. Però hi ha poetes d'ara mateix, com Rubén Luzon, Francesc Garriga, Màrius Sampere o Manel Forcano, per dir-ne quatre només de la que podria ser una llarga llista, que llegesc amb fruïció i dels quals crec que, simplement, puc aprendre coses.

Tu has escrit també narrativa breu com "Susanna i l'estranger". Creus que hi ha alguna relació entre la poesia i la narrativa?

Quan escric narrativa sóc conscient d'una distància respecte dels versos que consisteix, sobretot, en la meva actitud cap a la llengua literària, però no dubt que, sovint, el narrador que intent ser és molt condicionat pel poeta. Pel que fa a les meves preferències temàtiques, hi ha una coincidència força evident entre totes dues expressions, i la meva obsessió perquè mai no hi sobri un mot, en una pàgina en prosa, em fa ser un narrador de treball molt lent i poc productiu. 

Quin és el gènere que t'agradaria experimentar en un futur?

És per allò que he dit abans que algun dia m'agradaria tenir el temps, la paciència o la disposició per a fer una novel·la, però és ben probable que no arribi a escriure-la mai (de fet, ja ho he intentat endebades alguna vegada), i si mai me'n sortia segur que seria una novel·la breu. El projecte actual, en tot cas, és un llibre de narracions que ha de mantenir una il·lusió d'unitat que el faria semblar, gairebé, una novel·la. Però em tem que no el tindré enllestit, ni de bon tros, abans que desaparegui el risc d'esdevenir una altra cosa, així que em conform amb la idea implícita en la pregunta: escriure és sempre, per a mi, experimentar una nova manera d'expressar-me, d'entendre'm o de veure'm des d'enfora.