Sorteig de llibres per l'estiu!

L'estiu és un moment de lectura, fugint de la calor o perquè es creen espais de relax propis, lluny de l’estrès del curs.

A Editorial 3i4 volem promocionar aquests espais de lectura i hi volem contribuir. Aquest mes de juliol sortejarem dos llibres, només haureu de respondre dues senzilles preguntes que plantejarem a Facebook  i enviar-nos la resposta.

Les bases de participació són les següents:

·         Per participar s’ha de respondre la pregunta plantejada 

·       S’ha de respondre entre dilluns (amb el plantejament de la pregunta) i divendres 

·       Les preguntes es plantejaran els dilluns: 6 de juliol i 20 de juliol. En el primer sorteig s’ha de respondre fins al 10 de juliol i en el segon fins al 24 de juliol. Les respostes es poden emetre en aquest termini fins a les 24 hores.

·      S’ha d’enviar la resposta per correu electrònic a editorial3i4@gmail.com No s’acceptaran com a vàlides les respostes fetes per facebook

·      Les persones guanyadores es triaran per sorteig d’entre les encertants i els publicaran a la nostra pàgina de facebook Editorial 3i4

·         Les persones guanyadores rebran el llibre per correu

Ja sabeu, si voleu llegir de franc 3i4 participeu!

Notes: 
1. Les persones participants accepten aquestes bases
2. Les persones participants entraran, sinó expressen el contrari quan es notifiqui, a la base de dades de difusió d'editorial 3i4

Caïm

Josep-Ramon Bach, Sabadell (Vallès Occidental), 1946. Poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres publicats, destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma blanca (poesia oral africana),L’ocell imperfecte (premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el narrador, a més de Viatge per l’Àfrica i El gos poeta, escrits per a infants. Entre els de poesia estricta, Reliquiari, El laberint de Filomena (premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i Versions profanes. També dos llibres de teatre: Diàlegs morals sobre la felicitat(premi Recull) i La dama de cors se’n va de copes (premi Lluís Solà). I, darrerament, un llibre d’aforismes poètics, L’enunciat, i un parell més de llibres de poemes, Desig i sofre i L’estrany.

Què vols transmetre en aquesta obra tan contundent?

Vull transmetre la necessitat imperiosa de donar un cop de puny sobre la taula. De proclamar ben alt i amb veu irada que la insolidaritat, l’excés de poder, el fanatisme, la humiliació, el racisme i moltes altres negacions de la llibertat i del benestar moral de les persones, està destruint la humanitat d’una forma irrevocable.

Per què li vas posar el nom de Caïm?

CaÏm és el símbol  màxim de la gelosia humana. En matar al seu germà Abel, protagonitza el primer acte de traïció, que recull la nostra llegenda bíblica. Una traïció que pel seu significat metafòric esquitxa la resta de la humanitat. Aquest llibre vol posar en evidència precisament la permanent traïció que tenalla el cor i els fets dels homes. La seva crueltat.

Quina aportació fas en aquest poemari, en relació amb els anterior teus?

A  diferència dels llibres anteriors, Caïm es un lament ple de tristesa, però a la vegada, un cant a la resistència, a l’esforç universal per treure el món de l’atzucac i a la restitució de la dignitat com a passaport a una vida equitativa i justa. Aquest llibre, que neix amb vocació de denuncia moral, extreu la seva mirada tràgica i convulsiva de l’obra pictòrica d’en FrancisBacon. Del impacte que representen les imatges de la degradació humana.

Acceptant la influència de Bacon, cada poema porta per subtítol la tècnica amb la qual el poema  passa a ser una obra d’art. Per voluntat pròpia, amb aquest joc d’aparences, el poema certifica que neix d’una realitat concreta sense abstraccions, a l’hora que va més enllà amb la suma d’intensions.  Així, pel damunt les engrunes de la maldat humana, les persones de cor net segueixen cercant en l’art un llenguatge on poder expressar-se en llibertat i endegar el camí d’una redempció necessària.

Has escrit molta poesia durant tota la teva vida. Quina relació tens amb l’escriptura poètica?

La relació de la meva vida amb la poesia és total, indestriable i permanent. Visc la poesia en carn pròpia. I no entenc altre manera de viure que no sigui a través la mirada, donant forma d’imaginari a una realitat que sempre m’ha estat esquiva.  A hores d’ara, sóc un ser malalt de lletra, que no puc entendre ni expressar res si no parteixo de fer ruptures del llenguatge lògic.

Tu vas formar part dels escriptors del Grup del Mall. Què t'unia estèticament a aquest grup?

A través el pintor Joan-Pere Viladecans,  vaig conèixer en Ramon Balasch i, gràcies a ell, vaig editar a la col·lecció del Mall. Va ser una sort immensa. Estèticament no m’unia res amb el grup. Les seves consignes, però, per un temps me les vaig fer meves, cosa que em va fer més mal que bé, en un sentit literari. Vaig deixar de ser jo, de creure en la meva intuïció desperta, amb la meva imaginació desbordant.  Després, gràcies a l’esforç editorial del Mall, que em va ajudar a donar-me a conèixer, vaig retornar amb els anys a emprendre el meu camí solitari. Al marge de concepcions estètiques, sense la generositat del Mall, però, la meva carrera literària no sé cap on hauria anat. 

Heysel

Armand Company  (Catarroja -l'Horta- 1971) Des del seu naixement hi té residència  interrompuda només durant uns quants anys per un canvi de residència a Sant Petersburg (Rússia). Al llarg de la seua vida laboral ha treballat en diversos sectors econòmics: l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la indústria, el comerç i els transports. Fa uns quants anys va publicar tres llibres: Viatge a Winona (1999), El diari de guerra d'Olga Ros (premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent 2002) i Escrit en la foscor (2003)

Com et vas aproximar als fets de Heysel?

La veritat, no va ser una tasca gens fàcil. Al començament, durant set o vuit mesos, vaig començar a col·leccionar reculls de premsa dels fets pels mitjans informatius, i també veure imatges en vídeo.

Una vegada esbossada la idea, començà una altra: era la de convertir-se en detectiu privat. Sí heu llegit bé, "detectiu privat" (si hagués fet un curs de detectiu privat en un Centre del Ministeri de l'Interior, segurament hagués tret molt bona nota). Volia contactar amb unes persones en concret, el "hàndicap" que cap d'elles vivia en la nostra terra.

Com vaig arribar fins a casa de la Giuseppina? Doncs, buscant informació per internet. Però la informació que podia trobar a la xarxa era mínima perquè, com tots sabeu, als anys 80 internet encara ens quedava molt lluny. Aleshores vaig contactar amb periodistes de la Toscana, i vaig arribar fins a la família Conti. Gary...

Si us haig de ser sincer, abans d’això vaig intentar contactar abans amb 3 hooligans, però aquests no volien ni sentir parlar de la paraula Heysel. Alguns d'ells van reaccionar de manera poc amistosa que no em va sorprendre perquè ja sabia jo que no eren uns angelets. De fet, en poques paraules, em van enviar a pastar fang. Això em va desanimar, però no em vaig donar per vençut, fins que vaig contactar amb el Gary. A partir d’ahí, vaig fer diferents entrevistes, que em va permetre saber com eren ells en aquell moment de les seves vides.

Quina importància tenen els fets de Heysel dins la temàtica de gran actualitat sobre el futbol i la violència? Què ens pot ensenyar aquest esdeveniment?

Malauradament aquest esdeveniment té molt importància en l’actualitat. La violència apareix per on menys ens esperem. Tenim l'exemple de la mort en una baralla de carrer d'un seguidor del Deportivo de La Coruña , o els actes violents de fa un mes a Grècia, que va significar la suspensió temporal de la lliga grega de futbol. Crec que hem de tenir molt present l'esdeveniment del Heysel per tal de no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Aquest tipus de fets només porten dolor i odi

Com se't va acudir crear aquesta novel·la?

En la nostra literatura existeix un buit pel que fa a la temàtica de l'esport rei, el futbol. Així que em vaig plantejar omplir aquest buit una mica, amb un fet impactant. A molts joves els agrada el futbol, però no tenen a l'abast literatura d'aquest perfil, i només s’acontenten llegint els diaris esportius, així que s'havia de fer alguna cosa.

De què va la novel·la exactament?

Heysel, són dues històries paral·leles, tan reals com la vida mateixa. Dos camins diferents que porten a un mateix lloc. Un d’aquests camins, és el que va prendre, un hooligan del Liverpool Football Club, anomenat Gary Cooper. Un camí perillós ple de revolts. L’altre camí és el que va emprendre, una seguidora de la Juventus Football Club, la Giussepina Conti, el qual sembla, a primer cop d’ull, el més segur. És gairebé com un traçat en línia recta amb tanques de seguretat, amb la remota possibilitat que hi haja una tanca trencada o sense arreglar. Però, a vegades quan tot fa pensar que són dos camins diferents, de sobte aquests s’uneixen i es converteixen en un sol camí a Brussel·les, a l'estadi Heysel.

Contrada

 

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i fa més de quinze anys que es dedica professionalment al periodisme. Va presentar i realitzar, durant cinc anys, el programa de llibres diari Fum d’estampa, a Catalunya Cultura. Actualment, col·labora en l’espai radiofònic L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio (realitzat i presentat per Gaspar Hernàndez), i presenta l’espai de llibres L’última troballa per a Penedès TV i Comunicàlia. Com a crític o columnista, publica regularment a El Punt, La Vanguardia, Sàpiens, El Mundo, Avui i El 3 de vuit. Ha presentat l’espai d’entrevistes El quadrat verd, per a Barça TV.

        

Ha publicat els llibres de poemes La corda del gronxador (premi Joan Alcover de poesia), Diari d’un setembrista (premi Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, i premi de la Crítica Serra d’Or), País de vent (premi Vila de Martorell de poesia) i Vetlla (Premi Octubre 2011 i Premi de la Crítica) i Contrada. Com a narrador, ha tret Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat (aquest últim ha estat traduït a l’asturià). Ha publicat la novel·la per a infants L’arqueta dels rellotges (Cruïlla). Anteriorment havia guanyat, també, el premi Josep Pla.

Els poemes els has escrit alternant-los en el temps o de manera lineal?

Bona pregunta. No, no són lineals, o sigui el primer sí que és el primer poema que vaig escriure però a partir del primer ja hi ha una mica de desajustos, és a dir, per exemple hi ha un poema que em sembla que és a la primera part, el cinqué o el sisé, que és l’últim que vaig escriure. L’únic que tenia clar era el primer perquè aquest llibre el vaig concebre amb la idea de fer un llibre que parlés sobretot de la vida al camp i de la vida retirada, o siga  la vida lluny de la ciutat. El que passa que tu tens una idea però llavors els esdeveniments que et van succeïnt al llarg de la teva vida corregeixen i tergiversa la idea prèvia del poema. Durant el temps d’escriptura del poemari, jo em vaig separar d’una dona, la meva germana va patir i superar un càncer, els fills van començar a fer-se grans. Per tant hi ha una sèrie de circumstàncies que intervenen en allò que tu escrius; I doncs, no, no està escrit cronològicament. 

Quina és la raó i/o intenció per la qual segueixes aquest ordre en els sonets?

L’ordre havia de ser un ordre més ferre i més clar. Hi ha una sèrie de poemes que tracten d’uns temes: el temps, el pas del temps de manera molt clara, la memòria, els fills, també la llengua i la manera com un treballa la llengua però jo crec que es van entrecreuant, o sigui no hi ha primer aquest tema, després aquest altre sinó que es van entrecreuant com la trena, com els cabells en una trena.

Entre els sonets Hospital (I) i Hospital (i II) trobem el Pregadéu mentre que entre La badoquera (I) i La badoquera (i II) has deixat tres, hi ha algun motiu?

Això no és conscient. Està bé l’observació però jo no n’era conscient. Hi era conscient que hi ha dos poemes que tenen dues parts com tu molt bé has dit: Hospital, que fa referència al que vaig viure amb la meva germana i Badoquera, o sigui, un que parla de la malaltia i de la manera com rebem la malaltia i com l’enfrontem i l’altre que parla de l’acte d’escriure. Volia separar-los, que no fossin directament u i dos sinó que trobessis l’u, que hi hagués un intermedi i trobessis el dos perquè llavors tinguessis el record de l’u. No era conscient si hi havia entremig un o tres perquè simplement jo els volia separar i llavors que el curt de separació sigui més gruixut o més estret és indiferent.

 

Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals

El passat dimecres dia 12 de novembre de 2014 va tenir lloc a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre la presentació d’ Àncora deltemps. Antologia de dietaris actuals a càrrec de JoanBorja, antologador, Laia Climent, editora del llibre i Vicent Salvador, autor, catedràtic a la UJI i membre del IIFV. A la trobada els assistents no deixaren cap seient per omplir a la llibreria i es reflexionà conjuntament sobre els valors més que literaris del gènere, la dissort que estan patint actualment els dietaris i la necessitat de crear-ne un cànon.

La primera intervenció la va dur a terme l’editora, Laia Climent, que va posar èmfasi en la necessitat de crear un cànon, un catàleg que alhora siga capaç d’explicar, sintetitzar i mostrar la capacitat creadora dels nostres dietaristes actuals, i siga capaç, també, de mostrar un camí per a les pròximes generacions.

Tot seguit, Vicent Salvador, afalagà la gosadia del projecte, ja que, tant per la seua magnitud com per la manca de referències, seleccionar autors i textos era una tasca necessària per als nostres temps. A més a més, el poeta s’endinsà d’una manera molt breu però exacta a la definició de dietari posant de manifest totes les seues semblances amb la poesia pel que fa a la brevetat i al seu caràcter íntim. Els dietaris prenen semblança, en tant que contingut i processos, a la poesia però ens fa molt més partícips en tant que guanyen en quotidianitat i llenguatge.

A continuació era el torn de Joan Borja, la intervenció més esperada. L’antologador va centrar molt més la seua intervenció en la reivindicació del gènere i en el procés de selecció. Per començar va definir el volum com un tast de dietaris, un recull de peces significatives que, a banda de reivindicar el gènere, dóna als valencians una veu privilegiada en la simfonia de la universalitat literària.

L’antologador va insistir sobretot en el procés de l’antologia. Després del I Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica a la Universitat d’Alacant es passà una macroenquesta als assistents per triar els 23 autors més significatius de la literatura catalana autobiogràfica. Els criteris foren clars: havien de ser autors en producció i els textos que els autors triaren, si volien escollir-los.

Aquest procés, compartit per especialistes i lectors, és summament productiu perquè, com va afirmar l’autor, quan els ingredients són bons, els plat ha de resultar igualment bo. Estem, doncs, davant d’una antologia que bé pels autors que s’antologuen, bé pels mecanismes de selecció, confecciona un volum que està a l’alçada de les circumstàncies i supleix amb expectatives la mancança d’un cànon actual i la projecció dignificadora i revitalitzadora dels dietaris. Àncora del temps quedà presentat com un volum que a més d’assumir la tradició d’Ors, de Pla o de Fuster, se supera i s’adapta als nous temps.

Joan Borja, encara més, va posar de manifest les dificultats que tingué a l’hora de confeccionar un volum d’aquestes característiques. En primer lloc la mínima perspectiva històrica esdevé un entrebanc si la qüestió de crear un cànon es tracta. Hui dia podem saber quins autors són bons, però ens és absolutament impossible saber quins tindran transcendència en un futur. I molt més quan el projecte té un caràcter triple: seleccionar, mostrar i reivindicar un gènere tan interessant, tan productiu o tan antic.

Per finalitzar, l’autor va voler explicar, dins de les noves tendències dietarístiques, que va considerar dietari. El primer criteri va ser  l’ordenació temporal dels textos, que en alguns dels autors antologats no era del tot explícita. Un segon criteri per a la consideració del gènere dietarístic va ser el de la brevetat, com una mostra del pensament fragmentari que suggereixen un pregon món interior farcit de valors per als nous temps. Els dietaris esdevindrien ─com va afirmar l’autor─ en catedrals del pensament que a cop d’ull conviden el lector a la reflexió dels esdeveniments transcendents i banals del nostre món d’ara.

Per acabar i no menys importants foren les intervencions del públic, entre els que caldria destacar Ferran Garcia-Oliver, autor antologat, que, amb el seu deix d’historiador, assenyalà la importància del dietari per a les generacions futures perquè, a més de mostrar-nos ara, actuaran com una caixa de ressonància de la veu pròpia i col·lectiva que duraran i diran molt als historiadors en el futur.

Després entrà en debat a la llibreria, entre els presentadors i els assistents, la dificultat que hi ha a les llibreries actuals a l’hora d’accedir a dietaris al mateix temps que se’n lloaven les virtuts i la seua capacitat didàctica. Es va considerar que els dietaris, possiblement hui, siguen el gènere més conreat per l’ús actiu que se’n fa a les xarxes socials, malgrat que hagen abandonat en molts casos ací la seua qualitat literària. Els dietaris doncs, han de suplir aquest buit i han de, al mateix temps, ensenyar al nous joves escriptors i lectors una manera més eficaç i qualitativa d’escriptura.

I aquesta va ser la cloenda i conclusió de la presentació, que Àncora del temps apareix com una necessitat urgent d’omplir un buit editorial adreçat a un públic no necessàriament especialitat que ha de tenir en compte les últimes tendències en dietarística.